Avui us vull explicar un fet curiós i sorprenent que succeeix cada any al poble de Dingboche.

Dingboche és un poble situat en un terreny pla, arrecerat dels vents i molt assolellat. Està a 4.350 m. d’alçada, tan sols a 2 dies, caminant, del camp base de l’Everest i quan es fa un trekking és ideal per fer-hi una estada de 2 nits per acabar de fer una bona aclimatació abans d’enfilar-se fins els 5.300 m del camp base de l’Everest o els 5.600 del “petit” cim del Kala Patthar.

És un poble format per lodges, hotels, cafeteries i algunes cases dedicades a l’agricultura i la ramaderia. Està envoltat de molts petits camps, tots tancats amb parets de pedra, dedicats al cultiu de patates, blat sarraí i herba per alimentar els animals.

• 

• 

Com podeu imaginar, avui dia és un poble dedicat sobretot al turisme, però malgrat això, de mig juliol fins a primers de setembre és un poble “tancat”, on no s’hi pot fer cap activitat. Tots els edificis cases han d’estar tancats i tampoc es poden fer treballs de construcció, agricultura o ramaderia.   

A primers de setembre hi vam passar i us puc assegurar que feia una sensació estranya. Un poble amb la majoria d’edificis en bon estat però tots tancats literalment amb pany i clau, i sense ni una persona pel carrer.

• 

• 

Als camps del voltant tampoc hi havia ningú treballant. Les obres estaven parades i vam veure un lodge en construcció que ja fa dos anys que el van començar. Al no poder treballar durant aquest mes i mig de l’estiu, que és quan més es pot treballar aquí, en aquest poble les obres s’allarguen molt més.

Una norma centenària

Com jo, segurament us preguntareu el perquè d’aquest fet. Doncs bé, es veu que fa molt més de 100 anys, quan no hi havia turisme, i en aquesta plana sobretot s’hi cultivava ordi negre, els habitants del poble, molt influïts pels monjos d’un monestir proper, van adoptar una norma per protegir aquest cultiu.

L’ordi negre és originari d’Etiòpia i des de fa segles es cultivava en les terres altes de Nepal. Era, i és, molt apreciat pel seu valor nutritiu i perquè no necessita cap tipus de processament. Pot anar directament del camp a la taula. Però, resulta que és un cultiu molt sensible a qualsevol tipus de contaminació, ja sigui pel fum, pels residus o per qualsevol altre activitat humana o animal. Aquí hi ha l’origen d’aquesta norma centenària.

Actualment, però, aquesta norma ha perdut tot el sentit que tenia ja que, segons em van explicar uns veïns de Chhukung, un poblet de més amunt, fa dos anys només tres veïns van plantar ordi negre i aquest any cap!

Malgrat això la norma es continua aplicant encara que, segons aquests mateixos veïns, cada cop hi ha més gent en contra i alguns ja pensen que s’hauria d’anul·lar. Quan això passi, si és que passa, tindrem un altre exemple de com el turisme de muntanya va transformant aquestes valls.

Per vigilar el compliment de la norma cada any es designa un comitè de 3 persones, dues de Pangboche (que és d’on són la majoria de la gent que tenen lodges o terres en aquest poble) i una del mateix poble. L’incompliment de la norma comporta una sanció.

Tot i així, al tornar a passar per Dingboche, ja de baixada, vam passar per un camí més elevat i vam veure dues o tres persones treballant d’amagat al darrera d’un edifici.

Vacances forçades

I la gent què? Doncs durant aquest temps que el poble queda tancat, una part de la gent se’n va a viure en un llogarret amb uns quants edificis molt precaris, situat una mica més amunt.

També vam trobar 4 o 5 tendes en uns prats a sobre del poble, amb gent que hi viu tot aquest temps sense fer res tot esperant que puguin tornar a entrar al poble.

• 

• 

I la majoria se’n va a Pangboche, Khunde o Kathmandu, i els que poden aprofiten per fer algun viatge.

Altres normes de protecció o regulació dels cultius

Aquesta no és la única norma de protecció de cultius. Als pobles de Thame, Khunde, Khumjung i Phortse, la tradició del poble Xerpa de protegir els cultius, ja que l’agricultura aquí té moltes limitacions, es fa mitjançant una altra norma (Dee) plenament justificada i gens dràstica.

Durant els mesos d’estiu, en aquests pobles no hi pot haver bestiar ni dins ni als voltants del poble, perquè no puguin entrar en els camps i fer malbé els cultius. El bestiar es porta cap a les terres altes de les valls on tenen molts prats per pasturar.  Cada poble té el seu comitè de vigilància pel compliment de la norma, semblant al de Dingboche, i unes sancions per qui la infringeix.

En aquesta vall que puja en direcció al camp base de l’Everest, també tenen regulat quan poden començar a tallar i assecar l’herba dels camps, que servirà d’aliment pel bestiar durant l’hivern. Comencen pels de més avall, i setmana a setmana van avançant vall amunt.

És quan a Dingboche li arriba el torn de tallar l’herba (aquest any va ser l’11 de setembre) que el poble es torna a obrir i a omplir d’activitat i de vida.

I fins l’estiu que ve!