La majoria de la gent que hem anat a Nepal alguna vegada, hem tornat a casa amb unes quantes tires d’aquelles banderes de cinc colors, potser més conegudes entre nosaltres per banderes d’oració, que després hem posat en un lloc que ens sembla que hi queden bé o potser se’ns han quedat dins d’un calaix. Però ens hem preguntat mai pel seu origen i significat? Jo he de reconèixer que no.
Fa uns dies, durant una cerimònia de benedicció i posterior col·locació d’aquestes banderes dalt d’uns penya-segats, vaig tenir l’oportunitat de descobrir quin és l’origen i significat d’uns elements tan simbòlics com aquests. He de reconèixer que va ser una experiència de les més interessants que he tingut fins ara, en aquest projecte. És per això que vull compartir-ho amb tots els que seguiu el meu blog.
Aquestes banderes, que s’anomenen lungdar en llengua xerpa, estan formades per un seguit de petites banderes quadrades o rectangulars, unides per una corda o fil, amb oracions o mantres impresos, i amb la senzilla idea que el vent i l’aigua s’encarregaran d’escampar-les a tots els éssers de l’univers, i no, com erròniament es creu sovint, de fer-les arribar als déus.
Banderes amb oracions i mantres 
Banderes dalt d’una carena
Les col·loquen sobretot en carenes, penya-segats o ports de muntanya, però també sobre les teulades de les cases. Les banderes, de colors blau, blanc, vermell, verd i groc, es col·loquen per aquest ordre, ja sigui de dalt cap a baix o d’esquerra a dreta. Aquests colors signifiquen el cel, els núvols, la pedra, l’aigua i la terra, o també els cinc elements: aire, aigua, foc, terra i espai.
Els xerpes creuen que aquestes banderes, un cop beneïdes per un lama i col·locades en algun d’aquests llocs, portaran sort, felicitat, salut i llarga vida a la seva família. Per això, coincidint amb el començament de l’any tibetà, fan beneir les banderes i les col·loquen, en els dies assenyalats com propicis dins els primers 20 dies del primer mes de l’any. El nombre de banderes del conjunt que penja cada família ha de ser més gran que la suma de les edats de les persones que la formen.
Llargues tires de banderes 
Oracions i mantres que s’emporta el vent
Acostumen a renovar-les un cop l’any. La col·locació s’ha de fer sense que es toquin amb les ja existents i les restes de les velles no es poden llençar. S’han de cremar o dipositar-les en alguna de les moltes coves sagrades que hi ha prop dels monestirs.
El passat diumenge 1 de març, que era el dia 7 del primer mes de l’any 2147 del calendari tibetà, amb el meu amic Pasang havíem anat al poble de Thame i ell va voler aprofitar l’ocasió per pujar fins al monestir budista que hi ha sobre el poble, per fer beneir les banderes que portava des de casa seva, a Namche.
Monestir de Thame 
El monestir vist des de sobre
De bon matí vam pujar fins el monestir per anar a la casa d’un dels lama que hi viuen. Un home de 88 anys, que ha viscut tota la vida en aquest monestir, ens va rebre amb una gran amabilitat. Allà, a la petita sala on ell fa vida, vam posar els quatre rotlles de banderes en una safata i ell va començar a recitar mantres en tibetà durant una bona estona. Mentre recitava aquests mantres i cremàvem encens, anava tocant petits instruments i escampava grans d’arròs sobre les banderes i per tota la sala. El ritual, i l’atmosfera del petit espai on es produïa, tenien un efecte captivador per mi, malgrat no entendre’n del tot el significat.
Encens per a la benedicció 
El lama beneint les banderes
Acabada la cerimònia de la benedicció ens vam enfilar muntanya amunt per sobre del monestir, fins al lloc que el meu amic havia escollit per penjar les banderes. Llavors ell, amb molta cura, va encendre una petita foguera amb branquillons de ginebró i durant uns moments va passar les banderes per damunt del fum de ginebró. Després es va enfilar encara més amunt i les va anar empalmant i estenent fins que van acabar formant un gran arc de colors amb les banderes voleiant, llavors les va lligar amb molta cura procurant que no toquessin les que ja hi havia en el mateix lloc.
Triant el lloc on penjar les banderes 
Petita foguera de ginebró
En acabar, va tornar al lloc del foc per fer una petita pregària i llençar enlaire un grapat d’arròs barrejat amb llavors de cereals, que havia preparat el lama durant la cerimònia de benedicció.
Estenent les banderes 
Pregària final
Un cop fet tot això, i havent protegit amb unes pedres el que quedava de la petita foguera per tal que amb el vent no s’escampés, només ens quedava desfer el camí cap a baix el monestir. Ho vam fer lleugers i en silenci. Un silenci, el del meu amic, que vaig interpretar encara de recolliment espiritual, que va durar fins arribar altre cop al monestir.
Un cop allà, vam emprendre el camí de tornada cap a casa, a Namche, molt contents. Ell per haver complert un ritual en el que creu, i jo per haver aprés què signifiquen pels xerpes, aquestes banderes. I la veritat és que no trobo una manera més sublim de simbolitzar els desitjos de sort, felicitat, salut i llarga vida per a tots els nostres.