Nepal és un país que depèn força del turisme i especialment algunes zones de muntanya on l’economia depèn quasi únicament del turisme.

A la municipalitat de la Khumbu Pasang Lhamu Rural Municipality (KPLRM), les dues zones que hi ha de Lukla en amunt,  Pharak i Khumbu, són de les que es beneficien  del  turisme. En canvi la zona de Shorong (o Solu) entre Lukla i Kharikhola la realitat és completament diferent. Per això, el desembre passat, vaig voler aprofitar el viatge de baixada des de Namche cap a Kathmandu, per fer a peu bona part del què normalment es fa en avió i així conèixer com és la vida allà on el turisme no hi té gairebé presència.

LA SITUACIÓ ACTUAL

Amb aquest objectiu, el meu amic i guia Pasang i jo vam baixar caminant des de Namche fins al poble de  Kharikhola perquè jo pogués conèixer de primera ma l’única zona on jo no havia estat mai. Al poble de Phakding vam deixar el camí que va directe a Lukla, per creuar el riu Dudh Koshi per un vell pont penjat i vam seguir l’antic camí que feien servir tant la gent local com els primers expedicionaris i els grups de trekking, abans no es construís el petit aeroport de Lukla, l’any 1964. Un recorregut romàntic molt recomanable.

• 

• 

Aquest camí ens va portar primer fins els poblets de Nyerse, Sengma i Rongdingma, on ja vaig poder veure la diferència amb els pobles turístics. Aquí la gent viu d’una agricultura poc variada i força rudimentària, amb poc bestiar, bàsicament per l’autoconsum i per fer feines del camp. No hi ha ni comerç ni de serveis. Fins fa 10 anys, a Rongdingma hi havia una petita escola, però ara ja és tancada. Per això, els habitants d’aquests poblets, per a qualsevol cosa han d’anar a Chaurikharka o Lukla tot creuant la profunda vall del riu Dudh Koshi.

• 

• 

Nosaltres vam fer el mateix i un cop arribats a Chaurikharka vam seguir el nostre camí cap avall, seguint en curs del riu, però amb força pujades i baixades. Durant 3 dies vam anar passant pels pobles de Surke, Paiya, Burpa i finalment vam arribar a Kharikhola, que és el poble situat més avall (2.100 m) i més al sud del territori (la KPLRM) on desenvolupo el meu projecte.

A diferència dels tres primers pobles, aquests altres quatre estan situats sobre el camí que actualment es fa servir per anar cap a les zones altes del Khumbu. Aquests pobles, inicialment agrícoles, durant els anys 1950 i la primera meitat dels 60 es van beneficiar del pas de les primeres expedicions i trekkings, van construir lodges i llocs d’acampada, i van començar a oferir serveis. Tot això va representar una millora important en la vida i l’economia d’aquesta zona.

• 

• 

Va ser així fins l’any 1964 en que es va construir l’aeroport de Lukla i el turisme va deixar de passar per aquests pobles amb la consegüent pèrdua d’ingressos dels seus habitants. És cert que la infraestructura d’allotjament que s’havia creat es va mantenir, però reorientada als clients locals i per tant adaptada a unes menors exigències i possibilitats econòmiques.

Tenint en compte que la orografia d’aquesta zona ja és més suau i permet un bon aprofitament de la terra organitzant-la en terrasses i que s’hi poden cultivar moltes més varietats de fruita, verdura i cereals, podríem pensar que l’agricultura i la ramaderia haurien pogut tornar a ser el motor econòmic, encara que més petit que el turisme, d’aquesta zona. Però això no ha sigut així. La principal raó és el canvi que en les darreres dècades s’ha produït en el mercat de productes agrícoles i ramaders. La construcció de carreteres, ni que fossin de terra, que cada cop arribaven més a prop d’aquesta zona, va facilitar que arribessin productes d’altres llocs amb la qual cosa el seu mercat natural es va trencar.

• 

• 

El resultat és que avui en dia el sector primari local no té mercat i sols queden petites explotacions familiars per l’autoconsum i un minso comerç local. Moltes explotacions es van abandonar i els seus propietaris van emigrar cap a Kathmandu o a l’estranger.

Malgrat aquesta situació hi ha un aspecte positiu important a assenyalar. És l’aposta per l’educació, que ja vaig explicar que existia a les zones de més amunt, que aquí s’ha mantingut. En el nostre recorregut vam trobar dues petites escoles, una a Surke i l’altra a la part alta de Kharikhola, dues més de mitjanes a Paiya i Burpa i una de gran amb tots els nivells de primària i secundària a Kharikhola. Tot això per una població que no arriba a les 2.000 persones, però disperses en una àrea molt gran. 

• 

• 

En canvi, de la infraestructura de salut no podem dir el mateix ja que és gairebé inexistent. L’única infraestructura que hi havia, l’hospital de Kharikhola, va desaparèixer amb el terratrèmol de 2015 i les obres de construcció d’un hospital nou fa temps que estan parades. Hi ha un petit hospital provisional on no sempre hi ha metge. Per tant la gent d’aquí, si tenen un problema de salut una mica important, han d’anar a Kathmandu que, ara que la carretera ja arriba fins a Kharikhola, queda “tan sols” a 17 hores en jeep per unes carreteres que en bona part són de terra i les que són asfaltades estan en un estat deplorable.

Fins aquí la realitat d’una vida dura que he pogut observar en el meu camí de baixada des de Namche fins a Kharikhola.

UN FUTUR POC ESPERANÇADOR

Alguns recordareu que en el post núm. 7 parlava de la construcció d’una carretera des de Kharikhola fins dalt a Chaurikharka. Dons bé, ja hi treballen. Vaig poder veure grans màquines obrint-se pas per un terreny impossible, de molta pendent, amb molta roca però també amb parts propenses a les esllavissades. Les previsions són que estigui acabada, de moment sense asfaltar, el mes de juliol vinent. No crec que sigui així, doncs fa pocs dies vaig poder veure fins on havien avançat en dos mesos i dubto que al juliol es pugui acabar. Però si no és el juliol serà una mica més endavant.

El sector del turisme, de Chaurikharka cap amunt està content amb aquesta carretera, doncs facilitarà molt l’accés dels turistes que ara depèn bàsicament del petit aeroport de Lukla molt castigat per la climatologia de la zona.

• 

• 

Però de Chaurikharka cap a avall, malgrat que reconeixen que disposar d’una carretera és una millora inqüestionable per a la seva vida diària, la gent en general no n’està gaire contenta per l’impacte negatiu que creuen que tindrà en el ja minso negoci del turisme. Les persones amb les que vaig parlar coincidien en què la poca gent que ara es para en les llocs de menjar i dormir, amb la nova carretera aniran fins dalt a Chaurikharka en un sol dia, sense necessitat de parar-se ni allotjar-se enlloc. És a dir que, després de l’impacte negatiu que per ells ja va tenir l’aeroport de Lukla, la carretera tindrà segurament un efecte negatiu encara més gran.

Com haureu vist, les zones amb turisme i les que no en tenen, conviuen unes al costat de les altres però són dos mons completament diferents i la meva conclusió és que, en aquestes zones, tothom mira el turisme com la sortida més a l’abast per un futur millor.

I com que els Xerpes, però, són una gent amb una gran capacitat d’adaptació als canvis, com ja ho han demostrat diverses vegades, els d’aquesta zona els caldrà reinventar-se, com es diu ara, tot buscant propostes de turisme alternatiu al de les expedicions i el llargs trekkings d’alçada. I estic segur que se’n sortiran.