El projecte Sherpa Life continua des del confinament
Fa tan sols dues setmanes us enviava el darrer post que vaig escriure, encara des de Namche, on explicava com la crisi del COVID-19 afectava la regió de l’Everest. Poc em podia imaginar llavors que una setmana més tard estaria baixant cap a Kathmandu, d’una manera quasi precipitada, per intentar tornar a casa el més aviat possible, i donant per acabada la meva estada al Khumbu tres mesos abans del previst. Així ho vaig comunicar a tots els subscriptors del meu blog, en un breu missatge enviat el passat 20 de març.
Ara, el projecte l’acabarem entre el meu amic i guia Pasang i jo. Ell des de Namche i jo des de casa. Encara em queda molt material per treballar i compartir amb tots vosaltres i amb l’ajut d’en Pasang el podré acabar de completar. No serà com ho havíem planificat i com ens hauria agradat acabar-ho però hem hagut d’adaptar-nos a les circumstàncies.
Aquestes dues setmanes han estat, crec que per a tothom, i per a mi també, 15 dies de vertigen en que els esdeveniments a molts països del món s’han succeït a gran velocitat i a cada hora que passava la situació a cada país anava variant. I així continua encara, dia a dia.
Els turistes no arriben a Namche 
Carrers inusualment buits a Namche
Va ser com una fugida una mica surrealista ja que marxava d’un país amb un únic contagiat registrat, en aquells dies, cap a un país on els contagiats i els morts es comptaven ja per milers. Però era tornar a casa i això pesava més que cap altra cosa.
En tota la zona del Khumbu no hi havia cap cas de contagi conegut però els efectes d’aquest maleit virus sí que hi havia arribat. En pocs dies vaig veure i viure com el què havia de ser l’arrancada de la temporada de primavera es convertia en una frenada en sec de l’arribada d’expedicions i trekkings.
Àrea de descans sota Namche, buida 
L’última vista de l’Everest, camí de Lukla
Namche s’havia buidat de turistes i també de treballadors que havien arribat per l’inici de la temporada. Fins i tot el “meu” barber, quan em vaig anar a arreglar els cabells i la barba el dia abans de marxar, em va dir que l’endemà se’n tornava a Kathmandu perquè allà ja no hi tenia feina.
El dia que vaig baixar de Namche a Lukla per agafar el petit avió que m’havia de dur fins baix a Kathmandu, en els quasi 20 km de camí em vaig creuar tan sols amb 5 turistes que pujaven. Menys que qualsevol dia d’hivern. Tota l’altra gent que em vaig trobar eren gent del país. També vaig trobar encara algunes caravanes de mules transportant subministraments cap dalt el Khumbu, que a hores d’ara ja deuen haver desaparegut del tot. Tot plegat, un panorama desolador.
Por el camino y con gran sorpresa y alegría, me encontré con Lama Seru y su esposa véase post 13, ya recuperado de su grave enfermedad, que se dirigía, por precaución, hacia la parte baja del distrito de Solukhumbu. Saludos, intercambio de buenos deseos y selfie.
Arribant a Kathmandu a primera hora del matí de diumenge, ja em vaig adonar que el trànsit era molt fluid i tranquil i a les vores dels carrers hi havia molta menys gent del què és habitual en un país que es fa vida al carrer. El confinament encara no s’havia decretat, tan sols hi havia una recomanació del govern perquè la gent es quedés a casa.
Un cop a Kathmandu no sabia si podria sortir del país o m’hi hauria de quedar un temps indeterminat. Ja feia dies que no hi podia entrar ningú, ni estrangers ni nepalesos que volguessin tornar al seu país, i el govern acabava de decretar la suspensió de tots els vols internacionals tant d’entrada com de sortida.
Una visita a les oficines de la companyia aèria a la que, abans de sortir de Namche, havia comprat un bitllet per viatjar a Barcelona, em va fer adonar que una petita rectificació de l’ordre de suspensió de vols internacionals de sortida del país, l’havia deixat momentàniament sense efecte. Ningú, però, sabia fins quan.
Corredisses i llargues cues a les oficines de les poques companyies aèries que encara operaven al Nepal, on els estrangers intentàvem confirmar el vol o comprar un bitllet. Uns bitllets que doblaven el seu preu cada 12 hores. Alguns van arribar a 10 vegades el seu preu habitual. Finalment el mateix diumenge al vespre, una trucada de la companyia aèria em confirmava el vol per l’endemà i em donava les instruccions per accedir a l’aeroport. Tot semblava indicar que la meva sortida del país cap a casa anava per bon camí.
Penjant informació sobre el COVID-19, a Kathmandu 
Carrers buits al barri del Thamel, a Kathmandu
L’endemà, dilluns, ja s’havia decretat el tancament de totes les activitats excepte les essencials. Això va deixar unes imatges insòlites d’un centre de Kathmandu amb els carrers buits i les botigues tancades. Una imatge que sols havien aconseguit els tocs de queda dels darrers temps de la monarquia per frenar la guerrilla maoista, avui plenament integrada en el govern de la República d Nepal.
Un detall. Els carrers de Kathmandu, com en altres ciutats de països semblants, estan habitualment plens de persones que t’ofereixen insistentment tota mena d’objectes. En els gairebé dos dies que hi vaig ser, no crec que se me n’acostessin més de dues o tres.
Comerços tancats i poca gent al barri d’Asan, a Kathmandu 
Poc trànsit durant el primer dia de confinament
Dilluns va saltar la notícia del segon cas registrat de COVID-19 al país i això va provocar que el govern ordenés el confinament immediat total de la població, el tancament de totes les fronteres i la suspensió de tots els vols tant interns com internacionals, a partir de dimarts. Jo això ho vaig llegir als diaris quan ja era a l’aeroport de Doha (Qatar), durant l’escala del vol cap a Barcelona, i per tant no en vaig poder veure els efectes, però me’ls puc imaginar. És clar que aquests efectes no han de ser iguals a les ciutats i zones més poblades que en els poblets remots de les zones de muntanya que he conegut durant aquests mesos que he viscut allà. No me’ls sé imaginar tancats a casa sense sortir. Els que es dediquen al turisme no tenen feina però hi ha altres feines agrícoles i ramaderes que s’han de fer. Per exemple, ara és just el temps de plantar les patates, principal conreu de la zona del Khumbu. Quan tenen altres feines de la temporada turística, contracten treballadors d’altres zones del país perquè els ajudin en les feines agrícoles però aquest any no els caldrà. Ho faran ells mateixos
Preparant la terra per plantar patates 
Adob escampat en els camps sobre Namche
Finalment, el dimarts 24 vaig arribar a casa gràcies a haver pogut aprofitar la “finestra” d’autorització de vols internacionals, que només va durar 24 hores. Em vaig salvar pels pèls de quedar confinat a Kathmandu “sine die”, ja que de moment la suspensió de vols s’ha allargat fins el dia 15 d’abril.
Tot això passa en un país que, a dia d’avui (31 de març), oficialment només té registrats 5 casos de COVID-19 i que ha adoptat l’estratègia d’aïllar-se de l’exterior per intentar evitar l’entrada i propagació del virus, conscients que, amb la seva dèbil infraestructura sanitària, els seria molt difícil plantar cara a una emergència com la que estem vivint aquí. Els desitjo tota la sort de món.
M’alegro que hagis pogut arribar bé a casa i desitjo que estigueu tots bé. La feina, ja la continuaràs des d’aquí, amb l’ajut dels d’allà. Per cert, al vol de Doha devíeu coincidir amb un cunyat meu que venia del Pakistan i que va tornar aquell mateix dia.
Ànims i a cuidar-se molt, que hi ha més dies que llonganisses i, si l’economia global no fa un pet com una gla, aviat podràs tornar-hi! Una abraçada ben forta a tothom.