És una sensació molt estranya la que sento aquests dies quan vaig seguint les notícies del que passa arreu del món, i en especial a Catalunya on hi tinc tota la família i la majoria de les amigues i amics, amb aquesta pandèmia del COVID-19.

Des d’aquest racó de món que és Namche, veig com els països més avançats del món es veuen incapaços de fer front a una situació que ningú s’esperava fa tan sols dos mesos. Però sobretot t’encongeixen el cor, les angúnies i les incerteses que fan patir a tanta gent.

Nepal tan sols ha registrat un únic cas, molt al principi i ja està recuperat. Almenys oficialment, Nepal és un país lliure d’aquest virus a data d’avui (15.03.2020). Aquí, la por a un esclat d’aquest virus és molt gran ja que és un país molt pobre i amb una infraestructura sanitària molt dèbil i en algunes zones remotes, inexistent. La seva capacitat de resposta a situacions d’emergència sanitària, com les que veiem en els països més afectats, seria molt petita.

Potser per això, aquesta setmana el govern ha pres unes decisions força dràstiques i inesperades, que afectaran l’economia de tot el país i sobretot de la gent que treballen en el sector del turisme i especialment a les zones de muntanya.

• 

• 

Han decidit cancel·lar tots els permisos per a les expedicions de la temporada de primavera, que és la més important de l’any, i han suspès fins al 30 d’abril el sistema de visat d’entrada al país, que es podia obtenir a l’arribada només amb una sol·licitud on line prèvia. Ara s’ha de demanar a l’ambaixada de Nepal de cada país amb uns requeriments que fan gairebé impossible d’obtenir.

A això s’hi ha d’afegir que han tancat quasi tots els accessos per terra des de l’Índia i la Xina la qual cosa converteix Nepal en un país lliure del virus que s’intenta blindar de la resta del món per evitar que hi entri. Serà efectiu? Hi ha molts dubtes però haurem d’esperar a veure què passa.

• 

• 

Tot això ja està tenint uns efectes devastadors per l’economia de la regió de l’Everest, on desenvolupo el meu projecte sobre la vida del poble Xerpa. És una situació que, per descomptat, jo no havia previst i que em sembla important explicar.

• 

• 

En altres posts que he anat publicant he explicat la gran dependència del turisme que té l’economia d’aquestes valls. Només per l’impacte que aquesta pandèmia estava tenint sobre l’arribada de trekkings i expedicions, abans que el govern prengués aquestes decisions, les anul·lacions de reserves d’allotjament i de guiatge, segons alguns establiments i agències que he pogut consultar, ja es situaven en un 30%.

Ara, amb aquestes decisions del govern, es compte que arribarà molt poca gent. El meu amic Pasang em deia ahir, mig en broma mig en serio,  que si això continua així, d’aquí unes setmanes seré l’únic estranger d’aquestes valls.

Segons la Nepal Mountaineering Association, aquesta temporada de primavera, unes 10.000 persones, entre guies, portejadors, cuiners i altres feines relacionades, es quedaran sense feina. La majoria d’allotjaments del Khumbu compten que els arribaran molt pocs hostes i el comerç, concentrat sobretot a Namche, es quedarà sense clients. De fet hi ha alguns lodges i establiments de restauració d’aquí Namche que de moment no han obert.

• 

• 

Molt lligat al turisme de muntanya també hi ha el sector de l’aviació domèstica que estima una disminució d’un 60% de passatgers i unes cancel·lacions de reserves de vols d’helicòpters que arriben al 70%.

Aquests dies, passejant per Namche i visitant pobles i monestirs dels voltants, he pogut constatar la poca gent que hi ha. Es una sensació estranya. Sembla l’hivern o l’estiu, èpoques que ja hi comptes que no hi haurà molta gent. Però a mig març, no.

Els llocs emblemàtics com l’Everest View, amb la seva terrassa amb vistes a l’Everest que sempre bull de clients, ara està més buida que plena. O el monument dedicat a Tenzing Norgay (el xerpa que amb Edmund Hillary van fer el cim de l’Everest per primera vegada), a Namche, on tothom s’hi va a fer la foto, ara no cal demanar torn. O a l’esplanada del monestir de Tengboche, potser el monestir budista més icònic del Khumbu, fa dos dies, al migdia no hi havia ni una ànima. Inèdit per aquestes dates.

D’aquí unes setmanes intentaré completar aquestes informacions en funció de l’evolució de la situació, tant al país en general com aquí les valls del Khumbu.

I us preguntareu: com ho viuen la gent d’aquí? Doncs, aparentment no semblen gaire preocupats. Quan en parlem, tinc la impressió que davant dels desastres o infortunis s’ho agafen amb tranquil·litat. No deixen de somriure, pel carrer fan tertúlies, juguen a daus pels racons i … la vida segueix. La filosofia budista, ajuda? Potser sí!