El darrer post del projecte Sherpa Life

El pitjor dels comiats no és haver de deixar tot allò que has conegut sinó adonar-te de tot allò que no has arribat a conèixer.

Una des primeres coses que vaig aprendre en arribar al Khumbu va ser que aquella paraula omnipresent, gairebé màgica, Namaste, que tothom fa servir al Nepal per saludar-se, no és una paraula Xerpa sinó nepalesa. Està tan estès el seu ús que quan els xerpes es dirigeixen a un estranger mai fan servir el seu equivalent Xerpa: Tashi Delek (o Trashi Dele). Va ser aquesta expressió la que més portes em va obrir i més somriures em va regalar quan visitava gent Xerpa durant la meva estada en aquelles valls. Aquesta i dues expressions més, khole phep (adéu) i thuuche thuuche (gràcies) és tot el meu bagatge per a les relacions socials, en llengua Xerpa, que m’he emportat cap a casa. Molts pensareu, limitat, oi? Doncs sí, però aprendre la llengua Xerpa no formava part dels meus objectius quan vaig preparar el projecte Sherpa Life.  

Aquesta introducció em serveix per encetar aquest post, que és una breu reflexió per respondre les preguntes que moltes amigues i amics, entre els que ja hi compto els subscriptors i seguidors del meu blog, m’heu fet durant el darrer any: Ha valgut la pena? Quin balanç fas de la teva experiència?   

Per posar-ho en context vull recordar quins eren els tres objectius del projecte:

• Observar, conèixer, entendre i difondre com és la vida dels habitants Sherpa de les valls del Khumbu, de Nepal, en el segle XXI
• Analitzar l’impacte econòmic, social i cultural de trekkings, expedicions i activitats turístiques sobre els habitants d’aquestes valls en els darrers 75 anys
• Analitzar l’impacte que l’arribada de les tecnologies de la informació i comunicació ha tingut en la vida dels habitants del Khumbu

UN BALANÇ POSITIU

Per assolir aquests objectius em proposava passar un any sencer al Khumbu, per conviure amb els Xerpes d’aquelles valls, més enllà de les temporades turístiques. Em va semblar una manera pràctica, potser poc científica (o gens), d’aproximar-me a una realitat que intuïa molt interessant, encara que desconeguda per mi. Aquell any sencer es va convertir, ja abans de començar, en dos períodes de 5 mesos per raons de la limitació del visat per part del govern nepalès. I finalment, com ja sabeu, només han sigut 7 mesos per culpa d’aquest virus que ens envolta i ens ha canviat la vida.

A la pregunta de si ha valgut la pena, us he de dir que la resposta és: molt, moltíssim! He de reconèixer que quan vaig marxar cap allà, tot i estar molt motivat i convençut del que anava a fer, també tenia els meus neguits per com m’adaptaria a una forma de vida tan diferent de la nostra. Tant pel repte físic (salut, alimentació, alçada, moure’m sempre a peu, edat) com emocional (lluny de casa, de la família i els amics; m’avorriré? se’m farà massa llarg?). Doncs estic molt satisfet de com vaig superar aquests dos reptes.

La salut era la preocupació més gran que tenia i afortunadament em va respectar molt. En això em va donar molta tranquil·litat el projecte de recerca que la Dra. Carme Comellas, del CIMETIR de la Clínica Sant Josep (Althaia) de Manresa (https://www.clinicasantjosep.cat/serveis-medics/unitats-especialitzades/cimetir), va voler fer per estudiar l’impacte que una llarga estada a molta alçada (entre els 3.500 i els 5.500 m) podia tenir en la salut d’una persona de més de 70 anys. Això m’obligava a fer uns controls diaris de diversos paràmetres de salut, que periòdicament enviava a la Dra. Comellas i dels que ella em retornava els seus comentaris. Aquest seguiment em donava una tranquil·litat que per mi sol segurament no hauria tingut.

La il·lusió per desenvolupar el projecte, la bona acollida i el suport de la gent d’allà (en especial del meu amic Pasang i tota la seva família) em van fer més fàcil el repte emocional. La tecnologia disponible en bona part del Khumbu, em va permetre sentir-me més a prop de casa. I la visita de la família a mitjans d’octubre va ser per mi com fer un reset (i per elles i ells també, n’estic segur).

LA VISITA DE LA FAMÍLIA

Ha sigut una experiència vital tan intensa que en cap moment vaig tenir la sensació d’avorrir-me  o perdre l’entusiasme. De fet, hi havia tant per descobrir i aprendre, tanta gent per conèixer, tant per explicar, que els dies passaven lleugers i plens de novetats i emocions.

Pel què fa als 3 objectius que em vaig proposar, els considero ben assolits. Els 27 posts que he publicat i les fotos del web (www.sherpalifeproject.com)  i de l’Instagram (#sherpalifeproject) crec són la mostra més palpable del resultat. Me’n sento orgullós tan pel què he pogut fer com, i sobretot, per haver-ho pogut compartir amb tanta gent.

EL PROJECTE EN XIFRES

En aquest post m’ha semblat interessant (o al menys curiós) afegir unes quantes xifres sobre el desenvolupament del projecte. Aquí les teniu:

KHOLE PHEP (ADÉU)

Han passat 12 mesos des d’aquell primer post que vaig titular Preparant el camí de Catalunya a Namche i allò que era un projecte ara ja és una realitat. Allò que era el neguit de començar l’aventura ara ja és la satisfacció per tot el què he aprés, tota la gent que he conegut, tots els llocs que he visitat i tots el suports que he tingut.

És el moment d’obrir un parèntesi entre el què he fet i el què m’agradaria fer d’ara en endavant. Alguna exposició, material audiovisual, xerrades de divulgació i, si me’n surto, un llibre. Si amigues i amics que tan m’heu insistit que escrivís un llibre, ho provaré. Material no me’n falta, il·lusió tampoc. Veure’m què en surt de tot plegat.

Per tant, tal com diu la cançó: no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant. Un instant que serà una mica llarg però al final espero retrobar-vos per seguir compartint. Thuuche thuuche (gràcies) per ser-hi i fins aviat!

La celebració amb més esperit comunitari dels xerpes

Si em preguntéssiu què és el que més greu em sap haver-me perdut per haver hagut de tornar abans d’hora, no dubtaria ni un moment: el Dumchi, el festival més important de l’any per la comunitat Xerpa del Khumbu. Aquest any, malgrat totes les restriccions que té el país, l’han pogut celebrar i em diuen que hi ha gent que viu en altres zones del país, Kathmandu inclòs, que se les ha enginyat per pujar fins dalt el Khumbu i gaudir del “seu” festival.

ORIGEN I ORGANITZACIÓ

El Dumchi és un festival que té l’origen en la fundació dels monestirs de Pangboche, Thame i Rimijung, ara fa 375 anys. Després d’èpoques en què quasi s’havia perdut, a les darreres dècades ha recuperat importància. Actualment es celebra en vuit pobles del Khumbu a l’ època del monsó, a finals de juny o començaments de juliol (aquest any 2020 va ser de l’1 al 4 de juliol). És just quan acaba la feina de plantar patates i abans no es traslladen els ramats, durant els tres mesos d’estiu, a les pastures de les zones altes de les valls.

També coincideix amb la tornada a casa dels xerpes que han estat treballant en trekkings i expedicions durant la temporada de primavera. Són molts el xerpes que viuen a Kathmandu que aprofiten aquest festival per passar uns dies al Khumbu per retrobar-se amb familiars i amics. Per totes aquestes raons és el festival més important des del punt de vista social, per als xerpes del Khumbu.

El principal propòsit del festival és celebrar el naixement de Guru Rinpoche, que segons la tradició va néixer en una flor de lotus a començaments del segle VIII i que és considerat el fundador del budisme tibetà. En molts llocs, aquest festival també es dedica a líders espirituals més locals. Al Khumbu honoren Lama Sangwa Dorje, que va fundar el monestir de Pangboche, i Lama Ralpa Dorje que va fundar el de Thame. El Dumchi també té l’objectiu de prevenir desgràcies i promoure la pau i la prosperitat als pobles.

A cada poble on es celebra, el Dumchi està patrocinat per vuit famílies, conegudes amb el nom de lawa, que es van alternant cada any de manera rotatòria. Malgrat la responsabilitat i les despeses que comporta aquest patrocini, per a les famílies xerpes és el reconeixement com a família independent i membre de la comunitat del seu poble. Actualment, a causa dels elevats costos que aquesta organització comporta per a les famílies lawa, hi ha un moviment creixent per limitar els costos i perquè altra gent del poble faci petites aportacions per ajudar a l’organització.

En la preparació també hi participen els monjos del monestir del poble, si n’hi ha, i sinó monjos arribats d’altres monestirs per a l’ocasió, que preparen els altars i els objectes rituals.

Entre les vuit famílies lawa ofereixen dinar i sopar a tots els assistents durant els quatre dies del festival, així com te, chang (licor d’arròs), tongba (licor de mill), cervesa i begudes refrescants. També són els encarregats de col·locar els llargs pals amb banderes d’oració en el lloc on es fan les cerimònies.

A Namche, aquest festival es desenvolupa en dos espais diferents. La cerimònia del primer dia té lloc sota una gran roca on hi ha pintada la imatge de Guru Rinpoche, situada fora del poble una mica més amunt d’on hi ha el monestir. La resta de cerimònies i activitats socials es desenvolupen en el mateix monestir, on hi ha un bonic pati, tipus claustre, que, amb el pas del temps, s’ha convertit en una espècie de local social del poble.

A Thame, antigament es celebrava al monestir del poble fins que l’any 1952 es va convertir en un monestir de lames cèlibes. Llavors la celebració del Dumchi es va traslladar al barri anomenat Thame de Dalt, on hi van construir un gran chorten (stupa en nepalès) envoltat d’un gran espai que cada any cobrien amb lones per protegir-se de la pluja del monsó durant les celebracions.L’any 1998, amb l’ajut de l’organització austríaca Eco Himal (www.ecohimal.org), hi van construir un edifici destinat a aquesta celebració. Els dos terratrèmols de 2015 ho van destruir tot.  

La comunitat Xerpa va reconstruir el chorten en molt poc temps i gràcies a donacions estrangeres de Japó, Gran Bretanya i Alemanya, la comunitat de Thame va construir un Centre Comunitari que, a més de la celebració del Dumchi, acull activitats socials i educatives durant tot l’any.

EL PROGRAMA DEL FESTIVAL

La data del festival Dumchi  és la mateixa en tots els pobles i el programa és bàsicament el mateix. En aquest post explico el programa que segueixen a Thame.

Els preparatius del festival duren 11 dies i comencen el primer dia del cinquè mes del calendari tibetà (aquest any va ser el 22 de juny).

Durant aquests dies les famílies lawa ultimen l’organització del festival, preparen un altar per l’ocasió i reparen els desperfectes que s’hagin produït en el chorten des de l’any anterior. L’abat del monestir beneeix la mantega acolorida que els monjos lama utilitzaran per elaborar les torma, que són unes figures de formes diverses, molt treballades, fetes amb una massa elaborada amb arròs bullit.

L’últim dia dels preparatius, un cop tot està a punt, repinten de blanc el chorten i fan un “reconsagració” del lloc. És aquest dia quan, a mitja tarda, es reuneixen veïns i monjos lama per plantar els pals amb les banderes d’oració al voltant del petit santuari del poble. Finalment reparteixen una bola d’arròs bullit (drubzhag) a tots els assistents.

El 12è dia (enguany el 2 de juliol) comencen les celebracions pròpiament dites que s’allargaran durant 4 dies. Les cerimònies acostumen a començar a mitja tarda i s’allarguen fins ben entrada la nit.

El primer dels 4 dies té lloc la lhapsang, una cerimònia amb ofrenes per complaure els déus, entre els quals s’hi inclou la deessa Khumbi Yullha, protectora del Khumbu. Segueix un ritus per espantar els mals esperits. Quan ja s’ha fet fosc comença la logpar, una cerimònia per “domesticar” la terra i per la protecció dels seus habitants. Són cinc danses, algunes amb màscares, que executen els monjos lama del monestir. Després encenen una foguera on, mentre els monjos lama executen algunes danses, hi llencen tormes i licors que provoquen unes flames espectaculars de colors ataronjats. El dia acaba amb les logcham, unes danses per connectar amb la força de la vida.

El segon dia comença amb les representacions, per part dels monjos lama, de dues obres de l’anomenat Tresor del Nord (revelacions i font de coneixement del budisme tibetà). Després d’un descans, les famílies lawa arriben ballant i cantant, carregats amb sacs d’arròs per repartir entre els assistents. Mentre tot això passa, es serveixen tota mena de begudes (te, cervesa, chang, tongba) als assistents. A mitja tarda es serveix un àpat d’arròs i patates, i tothom rep quatre saquets d’arròs.

Més tard es trien les vuit famílies lawa de l’any següent i se’ls obsequia amb una torma blanca que guardaran a casa seva fins el proper Dumchi. El dia acaba amb les famílies lawa de l’any i les acabades d’escollir, cantant i ballant cançons tradicionals del Dumchi, mentre ofereixen chang  als monjos.

El tercer dia al matí, els monjos lama fan una cerimònia d’ofrena d’encens i de meditació que acaba amb la benedicció dels assistents. A primera hora de la tarda, les famílies lawa serveixen te i sopa de fideus, acompanyat de diversos vegetals en conserva, als monjos i altres convidats. Més tard comença a arribar la gent del poble i dels voltants amb els seus millors vestits i joies, per assistir a la cerimònia de benedicció per una llarga vida (tsewang) i un cop acabada, amb la pregària de “victòria al déus”, es dóna per finalitzat el Dumchi.

Però la festa continua. Es serveix arròs i patates acompanyat de tota mena de begudes a tots els assistents i la gent, especialment el jovent, comencen a ballar fins ben entrada la nit, formant llargues línies, l’un al costat de l’altre, amb els braços entrellaçats per l’esquena, tot cantant les seves cadencioses cançons, mentre evolucionen els complicats passos de les seves danses tradicionals. . És la nit de lluna plena.

L’últim dia, tot i que el festival estrictament parlant es va acabar el dia abans, és el moment d’endreçar el lloc de la celebració, i de recollir i tornar al seu lloc tots els objectes sagrats que s’han fet servir. Això ho fan, en processó pujant cap al monestir. A mig camí, quan són a la carena que separa els dos barris de Thame, fan una última cerimònia amb ofrenes i crema d’encens. Els objectes sagrats es guarden en un petit santuari del monestir i … fins l’any que ve!  

Com no se us haurà escapat, els elements recurrents d’aquestes celebracions (foc, danses, cançons, menjar i beure) els podem trobar en moltes de les nostres festes populars. Això em fa pensar que les diferències culturals i religioses entre dos mons com són el dels xerpes i el nostre, potser tampoc són tan grans. Aquesta és la bellesa de la vida!

Tot l’art no és més que la imitació de la naturalesa (Sèneca)

(Per ambientar la lectura d’aquest post us deixo l’enllaç d’una versió reduïda de les quatre estacions de Vivaldi  https://www.youtube.com/watch?v=NnygRClLHU4)

Sovint, quan parlem de la bellesa o de les dimensions d’un lloc que hem visitat, diem que són indescriptibles. En realitat volem dir que ens han impressionat tant, que ens costa trobar les paraules per descriure-les. Quan el juliol de l’any passat vaig arribar al Khumbu, el fet que era l’època del monsó i el paisatge quedava parcialment amagat pels núvols, em va fer adonar com n’era de diferent comparat amb les altres vegades que hi havia anat.

Una cosa semblant em va passar a l’arribar a Namche després d’un parell de dies de caminar, gairebé sol, pel camí que puja des del petit aeroport de Lukla. Vaig trobar-me de cop amb un poble tranquil, allà on durant les temporades turístiques hi ha un poble bulliciós, ple de gent anant amunt i avall.

Els sentiments que aquests dos fets em van provocar em van impulsar a buscar les paraules per descriure els canvis que les diferents èpoques de l’any produeixen en el paisatge i en l’ambient i la vida de Namche. I així va ser com, ja des del principi, vaig començar a escriure sobre les quatre estacions i, malgrat haver-me perdut la primavera a causa del retorn forçat abans d’hora, he volgut acabar el què vaig començar. Aquest és el resultat.

L’estiu

29 de juliol. Lukla. 2/4 de 8 del matí. Després d’un vol de mitja hora entre núvols matinals, travesso el poble amb els carrers molls i sense una ànima. Enfilo el camí que, en un parell de dies, em portarà fins a Namche. Vaig sol. Camino sense presses. Ideal per observar i pensar.

Està núvol, no es veu cap cim. Cada cop que aixeco la mirada del camí i veig el que m’envolta, els ulls se m’omplen d’un verd intens. Un verd que m’acompanyarà tot l’estiu allà on vagi, fins on arriba la vegetació. Hi ha salts d’aigua per tot arreu. Els rius baixen molt plens d’aigües ràpides i sorolloses. Tot plegat, per mi, que només havia estat allà a la tardor, és una sorpresa.

Durant els matins no plou. És a la tarda quan ho fa, i molt. Això em permet arribar a Namche sense obrir el paraigua, gaudint fins i tot d’estones de sol. Pel què vaig anar veient durant la resta de l’estiu, les pluges intenses de la segona meitat del monsó es van desplaçar un mes i mig, i van acabar ben entrada la tardor. Un efecte més del canvi climàtic.

Un cop instal·lat a Namche, les passejades pel poble em van descobrir un Namche diferent del que jo coneixia. Molt pocs turistes, només una botiga oberta (sort del mercat setmanal), la majoria d’hotels, lodges i cafeteries també tancades. Carrers tranquils, amb la gent del poble asseguts fent-la petar i observant els pocs estrangers que ens movíem pels carrers. La sensació de pau i tranquil·litat, no per esperada, em va sorprendre. Era com viure en un poble que estigués fora del circuit turístic.

A la part més elevada de Namche hi ha un mirador excepcional, el View Point. El vaig convertir en el meu punt d’observació dels canvis del paisatge durant tot el temps que viure allà. Un mirador amb una vista espectacular, no només de l’Everest, sinó de totes les muntanyes que envolten les valls del Khumbu. Dos o tres cops per setmana hi pujava per documentar els canvis de paisatge.

Durant els mesos d’estiu, molts dies els cims estaven amagats per les boires i llavors era quan, encara que no fes sol, destacava el verd intens de boscos i prats. Un verd que, els dies de sol, quedava eclipsat per les vistes espectaculars de les muntanyes nevades.

Allà, l’estiu és l’època d’anar a buscar bolets. Tothom surt a buscar-ne i, per cert, són boníssims! Sobretot acabats de collir.  Els assequen en grans quantitats i així en tenen per tot l’hivern, que és quan és més escassa la poca verdura que habitualment hi ha.

La tardor

El desplaçament de les pluges va afectar molt l’inici de la tardor i de la temporada turística per excel·lència. Tots els pobles i especialment Namche van patir les conseqüències de les pluges tardanes. Els avions i helicòpters no podien volar entre Kathmandu i Lukla i per tant els turistes no arribaven i les reserves s’anaven anul·lant o canviant de dates. Fins a final de la primera quinzena d’octubre la situació no es va normalitzar i llavors sí, Namche va quedar envaït per centenars de turistes que omplien carrers, botigues i allotjaments. La tranquil·litat s’havia acabat. És el moment del negoci i el poble sembla que es transformi.

Acabades les pluges, el paisatge va iniciar el pas del verd dels prats d’herba al marró de l’herba seca, i del fang dels camins a la pols, una pols fina que se’t posa per tot arreu quan camines. Però també és època de flors, moltes flors. A mi em va semblar una tardor primaveral.

Els rius disminuïen molt de cabal. Veia com els salts d’aigua s’anaven aprimant dia a dia. A finals de novembre ja es van començar a glaçar. L’hivern trucava a la porta. Els guies i escaladors ja ho esperaven perquè és quan la temporada de trekkings i expedicions s’acaba i les escoles d’escalada comencen les pràctiques amb gel. No els cal anar gaire lluny de casa.

La tardor, per la gent del país, és el temps de fer calaix i pels turistes és la millor època de l’any ja que el temps s’estabilitza i els dies són assolellats. Encara que les nits vagin sent més fredes, si fa sol, de dia pot arribar a fer calor. Molta gent la veus caminant amb màniga curta a primers de desembre.

El desembre també és el temps de recollir fulles seques al bosc per fer adob, i de tallar llenya. A mesura que els camins es buidaven de turistes vaig anar veient com s’omplien de gent del país carregats de llenya fins dalt de tot. És moment de preparar-se per l’hivern que és a punt d’arribar.

L’hivern

Tot i que encara faltava una setmana per l’hivern astronòmic, jo ja en vaig tenir un petit tast baixant de Namche cap a Kharikhola, de camí cap a casa per passar el Nadal. L’endemà d’haver deixat Namche, el cel va enfosquir-se, la boira va baixar i la neu va caure amb força fins a cotes baixes. Namche va quedar sota una capa de 50 cm de neu.

La neu també va emblanquinar un tram del camí cap a Kharikhola. Amb el meu amic Pasang, vam comprovar els efectes de la neu, sobretot quan no passa d’un pam de gruix, quan es barreja amb la pols dels camins i els excrements dels centenars de mules que hi transiten. Es forma una mena de fang que rellisca més que si fos greix. Mantenir l’equilibri, fins i tot amb l’ajuda dels bastons, és tot un repte. El tercer dia de baixada vam arribar al lodge on vam fer nit, fets un fàstic. Vam haver de rentar guants, pantalons, mitjons i botes. Gràcies a l’estufa del lodge, l’endemà vam continuar nets i secs.

Tot i no ser un hivern de molta neu i de molt fred, a finals de gener a Namche hi va haver una nevada de més d’1 metre de gruix, que a Thame va ser més de 2 metres. Va ser un hivern de petites nevades (10 o 15 cm), molt freqüents, que, gràcies a la força de la insolació a aquelles alçades, es fonien ràpidament. Això sí, allà on no es fonia de seguida, a la nit es glaçava i llavors s´hi quedava per molts dies.

Aquest hivern, a Namche, la temperatura mínima “només” va ser de -9,9 ºC. El més habitual és que la temperatura mínima baixi fins a -20 ºC. Tot i així, un cop allà vaig poder comprovar l’efecte menys visible però que més afecta la vida diària de tothom, les canonades d’aigua glaçades. Bona part de les cases i lodges per sobre dels 3.000 metres d’alçada, es queden dos o tres mesos sense aigua, amb les dificultats que això suposa. Tothom ha d’anar a buscar aigua amb bidons a alguna de les fonts del poble o al riu, que en molt poques ocasions es congelen. I quan això passa l’últim recurs és fondre neu.

Us preguntareu què fa la gent a l’hivern en aquestes condicions. Doncs, els que poden, baixen a Kathmandu on fan vida social, els més afortunats viatgen a zones baixes del país o a l’estranger. També és temps de casaments. Actualment la majoria de casaments Xerpes es fan a Kathmandu. És per això que en tot el temps que vaig ser allà dalt no en vaig poder veure cap.

Les escoles són tancades. Gairebé no hi ha turistes. Lodges i botigues també estan tancades. La gent, quan fa sol, seu en els racons assolellats, xerren entre ells i com que són molt curiosos, sempre estan a punt de donar conversa a qualsevol estranger que passegi pel carrer. Ja cap al final de l’hivern arriba el seu Cap d’Any, l’escola obre, els turistes comencen a arribar per la temporada de primavera i poc a poc les botigues i els allotjaments comencen a obrir. És com un sortir d’una hivernació.

La primavera

Aquest any, a primers de març el govern nepalès va prohibir tots els vols internacionals d’entrada a Nepal i el flux dels turistes, que havia començat a finals de febrer, es va estroncar en sec. La primavera turística es va esfumar abans de començar. Penseu que la primavera és la temporada de les expedicions, el negoci més lucratiu d’aquesta regió. Aquest any no n’hi va haver cap. I els pocs estrangers que érem per allà, vam desaparèixer, com per art de màgia, en pocs dies.

Al marge del turisme, la primavera és la temporada més esplèndida del Khumbu. És el temps de les flors, però també de plantar les patates que són el principal cultiu de la zona i un aliment bàsic de la seva dieta, juntament amb l’arròs i les llenties.

Pel què he pogut saber, l’esclat de la primavera és impressionant per la gran varietat de flors que creixen per tot arreu i la floració dels arbres. En especial els nerets (rhododendron arboreum) que, a diferència d’aquí, al Nepal són arbres molt alts. La seva flor rosada és el símbol de Nepal. Al Khumbu hi ha boscos de nerets molt extensos, que viuen fins a 4.000 m d’alçada. Les fotos “primaverals” que afegeixo a aquest text són les que m’ha enviat el meu amic Pasang. Confio que, a no molt tardar, pugui tornar-hi i gaudir de la primavera del Khumbu en viu i en directe, i compartir-ho amb tots vosaltres

Ja veieu, una experiència, la meva, que havia de ser de quatre estacions, com les de Vivaldi, que finalment ha sigut de tres, això sí, viscudes intensament.

El Mani Rimdu és un festival religiós dedicat a Chyenrezig, el déu de la dansa i la compassió, que porta la pau i l’harmonia al món, i a qui s’invoca quan es recita el conegut mantra Om Mani Padme Hum (Oh, la joia del lotus!)

A l’haver marxat del Khumbu abans d’hora a causa del Covid-19, m’he perdut els dos últims i  més importants festivals xerpes, el Mani Rindu de Thame i el  Dumchi, que es celebrarà en diversos pobles del Khumbu a primers de juliol. Els xerpes celebren molts festivals que, a més del vessant religiós, són les ocasions que tenen les famílies i els amics per a la diversió, la vida social i el descans.

En aquest post i el proper, amb la col·laboració del meu amic Pasang, intentaré explicar l’origen i significat d’aquests dos festivals.

El Mani Rimdu de Thame

Pel què m’expliquen, aquest any ha sigut una celebració insòlita ja que, a causa del confinament del país, només hi van poder assistir la gent dels pobles dels voltants de Thame. Això ha fet que hagi sigut un festival “íntim” pels xerpes d’aquella zona. 

Al Khumbu es celebra al monestir de Tengboche el mes de novembre, i al de Thame a finals de maig o principis de juny, segons s’escaigui d’acord amb el calendari tibetà. Dura dues setmanes al final de les quals hi ha tres dies amb assistència de públic, que aquest any van ser de l’1 al 3 de juny.

La celebració del Mani Rimdu es va introduir al Khumbu fa poc més de 90 anys des del monestir de Rongphu del Tibet, on dissortadament, aquesta tradició es va interrompre el 1959 quan aquest monestir tibetà, com tants d’altres, va ser destruït durant la Revolució Cultural xinesa.

Als anys 1980 el govern xinès va autoritzar la reconstrucció dels monestirs budistes al Tibet. Any 2002, un cop reconstruït el de Rongphu¸ el monjos van voler restablir el costum de celebrar el Mani Rimdu però no n’hi havia cap que sabés com es feia perquè no havien vist mai les danses que són l’essència de la celebració. Amb el suport del Mountain Institute  de Nepal, els monjos de Rongphu van poder anar al monestir de Thame per aprendre les danses i l’any 2004 van restablir la celebració que des de llavors ja es celebra cada any. Es pot dir que a Rongphu ha sigut una celebració d’anada i tornada.

La preparació del Mani Rimdu dura 7 dies que comencen amb la cerimònia per a la protecció de la gent i la terra (aquest any va ser el 25 de maig). Durant els dies següents elaboren les torma, que són unes figures de formes diverses, molt treballades, fetes amb una massa a base d’arròs bullit, i uns mandales fets amb sorra tenyida de molts colors i que són unes veritables filigranes que només es poden fer amb una paciència infinita com la que ells tenen.

També preparen i beneeixen les rilbu que són unes píndoles vermelloses, a les que s’atribueix efectes d’allargar la vida, i que es distribueixen durant els darrers dies de la celebració. Així mateix assagen els balls de màscares i les representacions que faran els tres últims dies, ja amb públic.

El primer dia dels actes públics es fa la cerimònia de la benedicció anomenada Tsewang durant la qual distribueixen les rilbu entre els assistents. El segon dia els lames representen el Chhaam, uns espectacular balls de màscares. La celebració s’acaba el tercer dia amb el zigshag que és un ritual amb foc, d’ofrena als déus.

L’endemà al matí els lames fan una última ofrena als esperits de l’aigua i llencen al riu la sorra dels mandales.

Rilbu, les píndoles de la salut i la llarga vida

Aquestes píndoles s’elaboren amb farina d’arròs barrejada amb diversos ingredients que inclouen plantes i altres substàncies medicinals, pols de 5 metalls preciosos (or, plata, coure, llautó i ferro) i diverses substàncies beneïdes. Després les posen en unes bosses que el monjos més joves fan giravoltar per assecar-les, mentre donen voltes al monestir.  Un cop seques, les pinten de vermell amb el producte obtingut d’una substància medicinal anomenada Tshal. Acabada la elaboració, les beneeixen i ja estan a punt de ser distribuïdes als assistents.

Els mandales de sorra acolorida

Els mandales, en la tradició budista, són una representació de l’univers o d’un espai limitat per un cercle on els déus o deesses hi són convidats mitjançant diversos rituals o mantres.

Encara que la seva forma i estructura pot variar segons les divinitats que inclou, els elements bàsics són sempre els mateixos, el palau de les divinitats, les seves portes i els cercles protectors. El palau, generalment un quadrat, es situa al centre sobre una creu de vajras (arma mística), que descansa sobre una flor de lotus, símbol de la puresa de l’univers. El palau acostuma a tenir quatre entrades adornades amb pòrtics de dissenys molt elaborats, coronats per una Dharmachakra (Roda del Dharma) i una parella de cérvols. El quadrat generalment està envoltat per dos cercles protectors, un de vajras, que simbolitzen la indestructible naturalesa de la realitat, i un cercle de foc.

Els mandales per a rituals especials s’elaboren amb pols, grans o flors de diferents colors. Pel Mani Rimdu  de Thame el mandala es prepara sobre un tauler de fusta utilitzant sorra molt fina acolorida amb tints vegetals. Els dibuixos es van creant, des del centre cap a les vores, dipositant petites quantitats de sorra de colors mitjançant els chakpu, uns embuts molt estrets.

Vestits, màscares i barrets

Els vestits, d’una gran varietat de colors, són molt feixucs, d’estil xinès, i estan fets amb teixits de seda.

Les màscares es consideren objectes sagrats i quan s’han utilitzat durant molt temps es creu que estan dotades del poder de les divinitats que representen i que tenen vida pròpia. Les fan amb un motllo d’argila, que quan està sec el recobreixen amb capes de roba encolades. Després trenquen el motllo, les pinten i les adornen amb cabells, cintes i mocadors. Algunes les coronen amb una diadema amb diverses calaveres. Per simular els cabells utilitzen pèl de cua de iac.

Tenen una gran diversitat de barrets. Durant les cerimònies els lames utilitzen el tsezha, un barret groc de feltre amb forma de cresta de gall. L’abat del monestir utilitza l’anomenat pering, de feltre vermell i amb una forma peculiar acabada en punxa. En la foto de la presidència de la cerimònia de les danses d’aquest any al monestir de Thame, es poden veure quatre lames  amb el tsezha  i a l’esquerra el lama reencarnat (que és un nen de 10 anys) amb el pering.

Per algunes de les danses, el monjos utilitzen uns barrets anomenats shanag, coneguts també com els barrets negres, que simbolitzen l’existència del món. Com es pot veure en les fotografies, vestits, màscares i barrets són veritables obres d’artesania.

Chhaam, les danses sagrades

El segon dia de la part pública és el dia més esperat pels habitants de la zona. És el dia que els lames ballen les Chhaam i per fer-hoes transformen utilitzant els espectaculars vestits, màscares i barrets, especials per l’ocasió.

Les danses tenen lloc al pati del monestir on hi col·loquen un altar molt elaborat i el mandala que han preparat els primers dies.

El programa dura tot el dia i consta de 15 representacions entre danses i actes, on es barregen balls acompanyats amb instruments senzills (platerets o tambors) que toquen els mateixos balladors, amb altres danses on els personatges evolucionen al ritme de la música de llargues trompes i platerets. Hi ha dos interludis còmics, el del Mi Tsering (l’home vell) o el del Thogden. Aquest darrer fa una actuació que pot durar fins a 1 hora i és la més esperada per la gent. Durant l’actuació, entre acudit i acudit, aprofita per llançar missatges religiosos.

El programa acaba al captard amb la Ensemble dance (dansa del retorn) en la que hi participen tots els balladors que han actuat durant el dia i en acabar se’n tornen en processó cap a l’interior del monestir.

En acabar els assistents se’n van a casa a sopar i més tard tornen per cantar i ballar danses populars xerpes tot bevent chhang fins ben entrada la nit.  Un final laic pel festival religiós més important del Khumbu.

Jo ja havia tingut ocasió de veure el Mani Rimdu en altres ocasions però llavors no coneixia ni la cultura Xerpa ni el significat de les danses i rituals d’aquest festival com ho conec ara.  Per això estic convençut que el dia que pugui tornar al Khumbu i assistir a aquest festival, ja no el veuré només com un espectacle, que ho és, sinó que els meus ulls d’occidental tindran un filtre que em permetrà veure-hi més enllà i entendre’n millor el sentit. 

Coneixent la manera senzilla de ser dels xerpes i com viuen la seva cultura, em ve al cap la dita: assaboreix cada moment i assaboriràs la vida. I això és el que fan!

Les fotos del Mani Rimdu de Thame 2020 me les ha proporcionat Pasang Gelje Sherpa, de Namche

Quan respectem el nostre medi ambient, ens respectem nosaltres mateixos (Gyalwang Drukpa)

Abans d’explicar la influència que el canvi climàtic té sobre les glaceres i el clima del Khumbu, voldria destacar l’alt grau de consciència que els habitants d’aquestes valls tenen sobre l’impacte del seu sistema de vida, l’increment de la construcció durant els darrers 60 anys i les activitats turístiques, sobre l’entorn natural del Khumbu. Si a això hi afegim els efectes del canvi climàtic sobre la temperatura i el nivell de precipitacions (aigua i neu) en tota aquesta zona, tenim un còctel explosiu que està produint canvis molt importants en la superfície dels boscos, de les glaceres i dels llacs glacials.

Durant els meus recorreguts per les glaceres de les zones altes de les valls del Khumbu vaig poder constatar tot allò que havia anat llegint en diversos documents divulgatius i de recerca sobre la incidència del canvi climàtic a les glaceres de l’Himàlaia i en especial al Khumbu.

En aquesta zona hi ha una gran concentració de glaceres que es troben en una forta regressió. De les quatre més importants en vaig poder visitar tres: la Ngozumpa, la Khumbu i la Nangpa. La meva sortida inesperada de Nepal pel Covid-19 em va deixar a mig dia de trepitjar la darrera que em faltava veure, l’Imja i el seu llac glacial l’Imja Tse.

La glacera Ngozumpa

És la glacera més llarga de les quatre. Amb el meu amic Pasang vam provar de pujar-hi l’agost del 2019 però el mal temps i una petita nevada quan ja érem a Gokyo ens ho van impedir. Hi vam tornar a finals de novembre, quan la temporada de tardor ja s’acabava, i a la tarda del dia 26, un cop instal·lats al Lodge Namaste de Gokyo, ens vam enfilar fins a dalt la morrena lateral de la glacera i … quin espectacle, quina emoció! Davant nostre hi teníem un riu de glaç de 32 km de llargada, que baixa des del Cho Oyu (8.188 m), a la frontera amb el Tibet, fins una mica més avall de Gokyo. La immensitat de la glacera i la llum del capvespre ho feren únic.

L’endemà al matí, a trenc d’alba, des de dalt del cim del Gokyo Ri (5.360 m), vam poder tornar a gaudir d’unes vistes inoblidables de la glacera i el llac glacial de Gokyo, amb un teló de fons de 5 cims de més de 8.000 m, Everest inclòs.

Com es pot veure en les fotos, les glaceres estan cobertes en gran part per terra i roques que el donen un aspecte de gel brut tant sols esquitxat per petits llacs de color verd o gris. La pèrdua de massa de gel es fa evident en les fotos on s’aprecia l’alçada de les morrenes laterals de les glaceres.

La glacera Khumbu

És la segona més llarga d’aquesta zona i és la més alta del món. S’estén des de sota l’Everest fins una mica més avall el nucli de Lobuche (4.900 m).

A primers de setembre del 2019 vam fer un recorregut per tots els pobles que hi ha entre Namche i Gorak Shep, darrer nucli habitat abans del Camp Base de l’Everest (CBE). El monsó encara era molt actiu però per sort el temps ens va obrir una petita finestra que ens va permetre veure la glacera en tot el recorregut des de Lobuche fins el CBE, així com tots els cims que l’envolten: la piràmide del Pumori (7.165 m), la cresta i cim del Nuptse (7.864 m), el Lhotse (8.516 m) i l’Everest (8.848 m)

Aquesta glacera, actualment només té 10 km de longitud i es redueix a un ritme d’uns 30 m. cada any. A la zona del CBE, el gel es desplaça a una velocitat de 70 m/any mentre que a la part baixa ho fa només a 10 m/any. Una altra dada que ens ajuda a entendre el ritme de la fusió d’aquesta glacera és que la zona on actualment hi ha el Camp Base de l’Everest està a més de 50 metres més avall que quan en Tenzing Norgay i Edmund Hillary van fer el cim per primera vegada, l’any 1953.

La glacera Nangpa

Aquesta va ser la primera zona que vaig visitar l’agost de 2019, després d’arribar a Namche. Vam seguir la vall que puja fins a Thame i d’allà vam seguir per la vall que s’enfila fins el coll del Nangpa La.  Aquest camí, que segueix el curs del riu Bhote Koshi des de Thame cap al nord, és per on passava la ruta de les caravanes de mercaders i iacs entre el Khumbu i el Tibet a través del pas del Nangpa La a 5.716 m., fins que la Xina va tancar completament aquest pas.

Nosaltres el vam seguir fins a Chhule (4.600 m), el darrer assentament de la vall, actualment deshabitat, on hi conflueixen diverses glaceres, la més important de les quals és la Nangpa. Des d’aquí la ruta cap al Tibet seguia pel damunt d’aquesta glacera fins a dalt del coll del Nangpa La. També és la ruta que van utilitzar els primers xerpes per arribar al Khumbu ara fa poc més de 500 anys.

Des de sobre el nucli de Chhule vam poder observar les glaceres que baixen per les valls i la petjada que han deixat durant segles, ara més visible amb el retrocés del gel a causa del canvi climàtic. En aquest punt hi conflueixen les morrenes frontals de diverses glaceres que conformen un paisatge caòtic i fantasmagòric. Malgrat ser la tercera en llargada d’aquesta zona, l’indret on està situada és el més obert de les quatre geleres i és d’una grandiositat impressionant.

La glacera Imja i el cas del ràpid creixement del llac Imja Tso

Aquesta glacera és la més petita de les quatre glaceres referenciades en aquest post i està situada als peus del cim de l’Imja Tse (Island Peak, 6.189 m).

L’interès d’aquesta glacera no és tant per les seves característiques sinó perquè és l’origen del llac glacial Imja Tso, situat a 5.000 m., al final de la glacera. Es va formar els anys 1950 amb l’inici de la fusió d’aquesta glacera, que recula uns 75 m cada any mentre que el llac creix unes 2,5 Ha cada any. Com que això representava un elevat perill que el llac rebentés i provoqués greus inundacions a tot el districte del Solukhumbu, el 2016 es va haver de construir un desguàs per drenar-lo.

A mida que la massa d’aigua creix, la influència de la seva temperatura fa augmentar la velocitat de fusió de la glacera. Aquest fenomen observat a l’Imja Tso fa preveure que d’aquí pocs anys també es formarà un llac glacial al final de la glacera del Khumbu.

Conclusió

Segons un estudi publicat l’any 2009 pel Dr. Lhakpa Norbu Sherpa i patrocinat per l’ICIMOD (International Centre for Integrated Mountain Development), tan sols entre el 1992 i el 2006, les glaceres van disminuir en 9 Ha. i la superfície coberta per la neu es va reduir en 11.344 Ha. Aquest fenomen va provocar l’increment simultani de la superfície de llacs glacials (la majoria tenen menys de 50 anys) i l’aparició de molts llacs nous, que en el seu conjunt van augmentar en 236 Ha. Això ja ens dóna una idea de la magnitud del canvi que s’està produint.

Com que les glaceres ajuden a regular el clima i a mantenir les temperatures més baixes, a mesura que les glaceres desapareixen es crea un bucle que fa augmentar les temperatures a un ritme exponencial. 

A curt termini, com que la fosa glacial augmenta no es preveuen problemes d’abastiment d’aigua però a llarg termini, a mesura que s’esgotin les glaceres, la regió pot enfrontar-se a una crisi d’escassetat d’aigua de difícil solució. Aquest és només un exemple dels innombrables efectes que el canvi climàtic podria generar aquí i que també està passant a escala global.

Com que les llargues caminades per aquelles valls et deixen molt temps per pensar, tot això que explico en aquest post em feia pensar sovint, i m’hi continua fent pensar, en aquella frase anònima “No som el que fem ni el que pensem, tan sols la petjada que deixem”.

“No us refugieu en el passat, no somieu amb el futur, concentreu la ment en el moment present” (pensament de Buda, que al meu entendre avui podem aplicar als temps que estem vivint)

Els rituals religiosos i culturals xerpes es mantenen gairebé inalterats pels fets importants de la vida: naixement, matrimoni i mort. La “cultura interior” dels xerpes, que és la que regeix els moments importants de la vida, es manté relativament inalterada malgrat els canvis evidents en molts aspectes de la “cultura externa” com ara l’habitatge, el vestir o les oportunitats educatives i econòmiques.

Malgrat els mesos que he viscut en aquesta zona, no he tingut ocasió de poder veure cap dels tres rituals de la vida, excepte una breu observació d’una pregària funerària, però sí que he pogut parlar-ne amb la gent. Això i la recerca en estudis antropològics i altres publicacions, em permet explicar-vos com viuen els xerpes els tres principals passos de la vida.

EL NAIXEMENT

La tradició estableix que els fills es tinguin un cop s’hagin completat les tres etapes del matrimoni, però el que és més freqüent és que els fills neixin abans del Demchang (última etapa del procés matrimonial). Això, entre els xerpes es considera una mica “contaminat” però ho resolen amb l’ofrena d’aigua sagrada per part de la família del pare a la família de la mare com un gest de purificació. Senzill i pràctic!

Les famílies donen molta importància a tenir almenys un nen per assegurar la continuïtat del clan, que en la societat Xerpa segueix el llinatge del pare. No obstant, el naixement d’una nena és igualment benvingut ja que en la seva societat la dona es considera, almenys en teoria, igual que l’home. Després, la pràctica, a ulls d’un occidental, ja no és així en molts aspectes.

La tria del nom de nadó és el fet més important de l’inici de la vida, a part del naixement en si mateix. La identitat dels xerpes consta de tres noms. Per posar el primer nom generalment s’utilitza el del dia de la setmana en què ha nascut, la qual cosa afegida a que el primer nom no distingeix el gènere, provoca que moltíssimes dones i homes es diguin igual. Això produeix també un efecte d’incertesa perquè quan has de conèixer algú del que només en saps el nom, fins que no el trobes en persona o en veus una foto, no saps si trobaràs una dona o un home. També es posen altres noms després de consultar algun lama.

El segon nom el tria la família per sorteig d’entre un ampli ventall de noms que sí que distingeixen entre dones i homes. Són noms amb significats com ara l’afortunat o llarga vida, pels homes o sana i alegre o sàvia, per a les dones.

El tercer nom és per a tots igual: Sherpa. És el senyal de pertinença al grup ètnic Xerpa.

EL LLARG CAMI DEL MATRIMONI

Les tradicions de les noces Xerpa encara es segueixen de manera molt estricta al Khumbu i amb petites modificacions entre els xerpes que viuen a Katmandú o fins i tot a l’estranger. Actualment la celebració de la festa final dels casaments dels xerpes que viuen al Khumbu s’acostuma a celebrar a Kathmandu durant l’hivern, ja que és un temps que no hi ha feina al Khumbu i moltes famílies passen l’hivern a Kathmandu.

Fins fa pocs anys, els matrimonis s’acordaven entre famílies però actualment això ha anat canviant i la majoria ja són matrimonis per amor. Segons les creences budistes, fer casar una filla contra la seva voluntat és pecat (digba) i també peca el marit que s’hi casa contra la seva voluntat.

El matrimoni és un llarg procés que comporta tres etapes i pot durar fins a tres anys o més. El procés s’inicia amb el Trichang que és la petició de matrimoni que la família del noi fa a la família de la noia, és a dir és el ritual del compromís. Passat un temps arriba la segona etapa, el Longchang, que és la cerimònia de confirmació per part dels nuvis i les famílies, de què tot va endavant. Abans de la tercera etapa hi ha un petit pas, però important, en el es decideix l’any i data exacte de la cerimònia final del casament.

Finalment, arribat el dia acordat, comença el Demchang que és la cerimònia consistent en una gran celebració, que pot durar dies, durant la qual es fa l’intercanvi dels anells. Com que en la cultura Xerpa no hi ha la tradició de la dot, la núvia rep la part de l’herència familiar que li pertoca en el moment del casament i és quan formalment va a viure amb l’home. No hi ha tradició de viatge de noces. Ells mateixos diuen, mig en broma mig en serio, que és perquè després de la gran celebració no els queden forces ni diners per a la lluna de mel.

Com a conseqüència de la gran durada de tot el procés i de l’elevat cost del casament, cada vegada és més freqüent que els nuvis visquin junts i que tinguin fills a partir de la segona etapa, i de rebot moltes parelles ja no celebrin el Demchang.

Pel què fa al divorci, entre els xerpes és bastant freqüent i s’estima que es produeix en un 30% dels matrimonis.

EL PAS CAP A LA PROPERA VIDA

Els rituals funeraris dels xerpes es segueixen estrictament tant pels que viuen al Khumbu com a Katmandú. Quan una persona mor, un o diversos lames són cridats immediatament a realitzar els rituals per generar una bona energia positiva per al difunt.

Com que l’escalfor del cos pot marxar pels peus, mans, ulls, nas, orelles, boca o la closca del cap, es considera que l’esperit del mort segueix la mateixa direcció que l’escalfor. Si surt per altres llocs es considera que la propera vida serà dolenta. Si surt pel nas o els ulls podrà re-encarnar-se en un animal o persona. Si surt pel cap pot ser que vagi al seu cel, anomenat Dewachen.

Encara que hi ha costums diferents, normalment el cos es manté a casa durant tres dies durant els quals els lames i la família realitzen rituals per ajudar i guiar l’ànima en el trànsit cap a l’altra vida. Passats aquests dies, es porta el cos del difunt al lloc de la cremació, acompanyat per una processó amb lames, música religiosa, banderes, para-sols, estendards i encens.

Després de la cremació, un cop per setmana durant set setmanes, un lama realitza un ritual (Dun-tsig) a la casa del difunt. Dins les tres o quatre setmanes després de la mort, la família també realitza unes ofrenes anomenades Sheto que és la cerimònia que la família pot fer pel benestar de l’ànima del difunt. Aquestes ofrenes poden durar entre tres i quinze dies, depenent de la situació econòmica de la família. Cada vespre, la família posa una ofrena de tsampa a les brases del foc per a l’esperit del difunt i ofereix menjar i beure als familiars i amics que els acompanyen.

Les restes de la cremació es barregen amb argila i es converteixen en unes figuretes o medallons de Buda anomenades tsawar que es dipositen en un memorial (chulung) o en alguna cova sota una gran roca. Això succeeix al cap de 49 dies de la mort, que és l’espai de temps que consideren que hi ha entre dues vides. Al final d’aquest període  queda determinada la propera vida de la persona i ja pot renéixer.

I aquí es reinicia la roda de la vida per als xerpes, que Tengboche Rinpoche,  lama re-encarnat i abat del monestir de Tengboche ho veu així: “Quan tu et mors, que t’emportes? Els teus diners, la teva casa, fins i tot la teva dona i la família no venen amb tu en el trànsit d’aquesta vida cap a la teva propera vida. Tan sols els teus assoliments mentals i espirituals és el que la teva ment s’emporta cap al teu proper cos” 

“Avui he tingut sort, m’he despertat i estic viu, tinc aquesta vida valuosa i no la desaprofitaré” (pensament filosòfic budista)

Tots aquests mesos que he estat vivint al Khumbu, m’han permès, entre moltes altres coses, descobrir els monestirs budistes des d’una perspectiva molt diferent a com els havia vist quan n’havia visitat algun durant algun dels meus trekkings. I també he entès que el budisme, més que una religió en el sentit que el món cristià dóna a la religió, per a la gent Xerpa és una filosofia i un estil de vida.

He descobert que els monestirs (gompa o gonde en llengua xerpa), conjuntament amb les escoles i els hospitals i centres de salut, són una de les tres infraestructures bàsiques de la societat Xerpa actual. Als ulls dels occidentals pot semblar estrany posar al mateix nivell els monestirs que les altres dues infraestructures, però el cert és que, en ple Segle XXI, és així i m’atreviria a dir que també ho és en tot Nepal.

Fins fa 60 anys, la inexistència d’escoles i equipaments de salut, feia dels monestirs el centre de la vida dels xerpes. Els lames eren gairebé les úniques persones amb formació i això els donava una influència molt gran sobre tota la població. A més de l’activitat religiosa establien normes de convivència dels pobles i van anar instaurant un seguit de festes i celebracions de base religiosa que tenien també un component social molt important ja que, sense els sistemes de comunicació actuals, eren les úniques ocasions que tenien els habitants d’aquestes àrees remotes, de trobar-se amb familiars i amics. Per això, totes les celebracions duren diversos dies.

LA CONSTRUCCIÓ DELS MONESTIRS

En l’àrea on he desenvolupat el meu projecte, és a dir des de Kharikhola cap a les valls que arriben fins els peus de les muntanyes, hi ha 24 monestirs dels quals n’he visitat 22. Els més antics es van construir per iniciativa dels caps religiosos de l’època. Els tres primers van ser fundats entre 1667 i 1672 per tres germans lama que formaven part de la tercera generació de xerpes establerts al Khumbu: Sangwa Dorje va construir el de Pangboche, Ralpa Dorje el de Thame i Khenpa Dorje el de Rimijung

Més endavant els monestirs es construïen amb les aportacions econòmiques i el treball dels xerpes de cada lloc. En els darrers 50 anys se n’han construït alguns de nous, com el monestir d’anis (monges budistes) de Thamo el 2002, el de Kharikhola el 2008 o el Tekhongma de Rimijung el 2019, amb aportacions econòmiques molt importants de persones i institucions estrangeres, que també van ser decisives en la reconstrucció dels molts monestirs que van quedar destruïts pels dos terratrèmols del 2015. El manteniment es finança sobretot amb les aportacions de la comunitat de cada monestir.

Tot i que la majoria són de la comunitat budista, n’hi ha alguns que són privats ja que els va construir i els conserva una família i formen part de la propietat familiar. Una de les moltes coses que m’han sorprès durant aquest temps és que qualsevol pot construir un monestir budista y no necessita cap tipus d’autorització.

LA VIDA DELS LAMES

Durant 300 anys els lames es casaven i l’administració dels monestirs passava d’una generació a l’altra seguint la nissaga familiar. No va ser fins la segona mitat del segle XX que alguns monestirs van començar a evolucionar cap a monestirs de cèlibes. Encara avui dia a la majoria de monestirs hi conviuen lames casats i solters.

Un fet comú a tots els monestirs són els alts i baixos en el nombre de lames que hi viuen i en la seva activitat, que marquen les èpoques d’esplendor i declivi. Un altre aspecte a destacar és la dràstica disminució de nous lames que s’ha produït en els darrers vint anys, sobretot com a conseqüència de la planificació familiar generalitzada en el país, que ha fet disminuir el nombre de fills de les famílies. Com que la tradició era que el tercer fill es feia lama i ara la majoria de famílies només tenen dos fills, hi ha poques noves incorporacions. Una de les conseqüències d’aquest fet és que a la majoria de monestirs hi viu només un lama que es cuida del manteniment o no hi viu ningú.

Dels 22 monestirs que he visitat, només en quatre hi ha una comunitat permanent de lames (Lukla, Rimijung, Tengboche i Thame) i en dos (Debuche i Thamo) hi ha una comunitat d’anis.  La vida dels lames dels monestirs consisteix essencialment en l’estudi, la pregària i la meditació; en l’organització de celebracions i festivals comunitaris; i en la direcció de cerimònies privades (casaments, funerals i altres cerimònies familiars)

En els llocs on no hi ha lames o no n’hi ha prou, són els lames dels monestirs més propers, els que se’n fan càrrec. La falta de lames també es supleix amb el que ells anomenen village lama, que són persones que sense ser lames tenen una formació adequada per dirigir cerimònies privades.

TULKU, ELS LAMES RE-ENCARNATS

Un aspecte que em va cridar l’atenció des del primer dia i que per a mi és de difícil comprensió, és l’existència de lames re-encarnats en diversos monestirs i el procediment pel qual són reconeguts com a tals.

Els lames re-encarnats, anomenats Tulku en tibetà, provenen de les re-encarnacions successives dels 25 principals deixebles de Guru Rinpoche que va ser un mestre budista del segle VIII, també conegut com el segon Buda. La tradició estableix que quan un lama re-encarnat està a punt de morir, els seus deixebles li demanen que es re-encarni i ell decideix si vol fer-ho o no. Si decideix que si, una vegada mort els seus deixebles esperen senyals d’algun noi nascut a la zona després de la seva mort. Pot passar temps, normalment anys, fins que no s’identifica algun noi que després de passar una sèrie de proves fetes d’acord amb uns protocols molt estrictes, acaba sent reconegut com a lama re-encarnat. Llavors és traslladat al monestir del seu predecessor i comença un període de formació que dura molts anys i que inclou formació de nivell universitari, sovint en països estrangers.

Durant les meves visites als monestirs he tingut ocasió de conèixer dos tulku. Un és l’abat del monestir de Tengboche, Ngawang Tenzin Zangbu, de 85 anys, amb qui vaig conversar sobre el meu projecte i la seva visió del futur dels xerpes. És un home amb una gran influència en la zona, no sols religiosa sinó també política. L’altre va ser un noi de 9 anys, al monestir de Thame, que va ser reconegut com a re-encarnat de l’anterior tulku del monestir i ara està en el començament del seu procés de formació. Un nen aparentment igual que qualsevol altre que, durant una cerimònia del monestir a la que vaig assistir, seia en un lloc destacat  més elevat que tots els altres lames, a estones llegia els llibres sagrats i a estones mirava al sostre i feia cara d’avorrit. Com qualsevol altre nen hauria fet.

ELS LLIBRES RELIGIOSOS BUDISTES

A l’època que va viure Buda no hi havia llibres i no va ser fins 4 segles més tard que els seus deixebles van recollir els seus pensaments i la seva doctrina en diverses col·leccions de llibres escrits en Sànscrit i Pali que més tard van ser traduïts al Tibetà.

Les dues col·leccions més importants són els Ka-gyur i els Ten-gyur.  

Els Ka-gyur (108 volums) recullen els ensenyaments i paraules de Buda recollides pels seus deixebles. Ka vol dir paraula de Buda i gyur significa traduït.

Els Ten-gyur (226 volums) són comentaris sobre els Ka-gyur escrits pels seguidors de Buda. Es creu que al Solukhumbu hi ha uns 8 Ten-gyur.

Tots els monestirs tenen una col·lecció, més o menys completa, d’aquests llibres religiosos que guarden en unes prestatgeries de la sala principal on fan les cerimònies.

A més d’aquestes col·leccions que es troben als monestirs, també hi ha unes altres col·leccions de llibres d’ús domèstic. Són els Boom i els Domang.

Els Boom són 16 llibres amb 100.000 versos que són com el diari dels pensaments de Buda. Moltes famílies tenen el Boom i criden lames 3 o 4 cops l’any per llegir-los.

El Domang és un sol llibre amb un extracte del més important del Ka-gyur, que tenen la majoria de famílies i que llegeixen un cop al mes.

LA RUTA DELS MONESTIRS (enllaç)

Hi ha tres aspectes dels monestirs que els fan interessants de visitar: la seva arquitectura i decoració molt vistoses, la seva història i els llocs on estan situats. Per això he pensat que podia ser útil obrir un nou apartat del web que sigui com una petita guia, amb un mapa i la  relació de tots monestirs de la zona amb les dades bàsiques de cadascun.

El projecte Sherpa Life continua des del confinament

Fa tan sols dues setmanes us enviava el darrer post que vaig escriure, encara des de Namche, on explicava com la crisi del COVID-19 afectava la regió de l’Everest. Poc em podia imaginar llavors que una setmana més tard estaria baixant cap a Kathmandu, d’una manera quasi precipitada, per intentar tornar a casa el més aviat possible, i donant per acabada la meva estada al Khumbu tres mesos abans del previst. Així ho vaig comunicar a tots els subscriptors del meu blog, en un breu missatge enviat el passat 20 de març.

Ara, el projecte l’acabarem entre el meu amic i guia Pasang i jo. Ell des de Namche i jo des de casa. Encara em queda molt material per treballar i compartir amb tots vosaltres i amb l’ajut d’en Pasang el podré acabar de completar. No serà com ho havíem planificat i com ens hauria agradat acabar-ho però hem hagut d’adaptar-nos a les circumstàncies.

Aquestes dues setmanes han estat, crec que per a tothom, i per a mi també, 15 dies de vertigen en que els esdeveniments a molts països del món s’han succeït a gran velocitat i a cada hora que passava la situació a cada país anava variant. I així continua encara, dia a dia.

Va ser com una fugida una mica surrealista ja que marxava d’un país amb un únic contagiat registrat, en aquells dies, cap a un país on els contagiats i els morts es comptaven ja per milers. Però era tornar a casa i això pesava més que cap altra cosa.

En tota la zona del Khumbu no hi havia cap cas de contagi conegut però els efectes d’aquest maleit virus sí que hi havia arribat. En pocs dies vaig veure i viure com el què havia de ser l’arrancada de la temporada de primavera es convertia en una frenada en sec de l’arribada d’expedicions i trekkings.

Namche s’havia buidat de turistes i també de treballadors que havien arribat per l’inici de la temporada. Fins i tot el “meu” barber, quan em vaig anar a arreglar els cabells i la barba el dia abans de marxar, em va dir que l’endemà se’n tornava a Kathmandu perquè allà ja no hi tenia feina.

El dia que vaig baixar de Namche a Lukla per agafar el petit avió que m’havia de dur fins baix a Kathmandu, en els quasi 20 km de camí em vaig creuar tan sols amb 5 turistes que pujaven. Menys que qualsevol dia d’hivern. Tota l’altra gent que em vaig trobar eren gent del país. També vaig trobar encara algunes caravanes de mules transportant subministraments cap dalt el Khumbu, que a hores d’ara ja deuen haver desaparegut del tot. Tot plegat, un panorama desolador.

Por el camino y con gran sorpresa y alegría, me encontré con Lama Seru y su esposa véase post 13, ya recuperado de su grave enfermedad, que se dirigía, por precaución, hacia la parte baja del distrito de Solukhumbu. Saludos, intercambio de buenos deseos y selfie.

Arribant a Kathmandu a primera hora del matí de diumenge, ja em vaig adonar que el trànsit era molt fluid i tranquil i a les vores dels carrers hi havia molta menys gent del què és habitual en un país que es fa vida al carrer. El confinament encara no s’havia decretat, tan sols hi havia una recomanació del govern perquè la gent es quedés a casa.

Un cop a Kathmandu no sabia si podria sortir del país o m’hi hauria de quedar un temps indeterminat. Ja feia dies que no hi podia entrar ningú, ni estrangers ni nepalesos que volguessin tornar al seu país, i el govern acabava de decretar la suspensió de tots els vols internacionals tant d’entrada com de sortida.

Una visita a les oficines de la companyia aèria a la que, abans de sortir de Namche, havia comprat un bitllet per viatjar a Barcelona, em va fer adonar que una petita rectificació de l’ordre de suspensió de vols internacionals de sortida del país,  l’havia deixat momentàniament sense efecte. Ningú, però, sabia fins quan.

Corredisses i llargues cues a les oficines de les poques companyies aèries que encara operaven al Nepal, on els estrangers intentàvem confirmar el vol o comprar un bitllet. Uns bitllets que doblaven el seu preu cada 12 hores. Alguns van arribar a 10 vegades el seu preu habitual. Finalment el mateix diumenge al vespre, una trucada de la companyia aèria em confirmava el vol per l’endemà i em donava les instruccions per accedir a l’aeroport. Tot semblava indicar que la meva sortida del país cap a casa anava per bon camí.

L’endemà, dilluns, ja s’havia decretat el tancament de totes les activitats excepte les essencials. Això va deixar unes imatges insòlites d’un centre de Kathmandu amb els carrers buits i les botigues tancades. Una imatge que sols havien aconseguit els tocs de queda dels darrers temps de la monarquia per frenar la guerrilla maoista, avui plenament integrada en el govern de la República d Nepal.

Un detall. Els carrers de Kathmandu, com en altres ciutats de països semblants, estan habitualment plens de persones que t’ofereixen insistentment tota mena d’objectes. En els gairebé dos dies que hi vaig ser, no crec que se me n’acostessin més de dues o tres. 

Dilluns va saltar la notícia del segon cas registrat de COVID-19 al país i això va provocar que el govern ordenés el confinament immediat total de la població, el tancament de totes les fronteres i la suspensió de tots els vols tant interns com internacionals, a partir de dimarts. Jo això ho vaig llegir als diaris quan ja era a l’aeroport de Doha (Qatar), durant l’escala del vol cap a Barcelona, i per tant no en vaig poder veure els efectes, però me’ls puc imaginar. És clar que aquests efectes no han de ser iguals a les ciutats i zones més poblades que en els poblets remots de les zones de muntanya que he conegut durant aquests mesos que he viscut allà. No me’ls sé imaginar tancats a casa sense sortir. Els que es dediquen al turisme no tenen feina però hi ha altres feines agrícoles i ramaderes que s’han de fer. Per exemple, ara és just el temps de plantar les patates, principal conreu de la zona del Khumbu. Quan tenen altres feines de la temporada turística, contracten treballadors d’altres zones del país perquè els ajudin en les feines agrícoles però aquest any no els caldrà. Ho faran ells mateixos

Finalment, el dimarts 24 vaig arribar a casa gràcies a haver pogut aprofitar la “finestra” d’autorització de vols internacionals, que només va durar 24 hores. Em vaig salvar pels pèls de quedar confinat a Kathmandu “sine die”, ja que de moment la suspensió de vols s’ha allargat fins el dia 15 d’abril.

Tot això passa en un país que, a dia d’avui (31 de març), oficialment només té registrats 5 casos de COVID-19 i que ha adoptat l’estratègia d’aïllar-se de l’exterior per intentar evitar l’entrada i propagació del virus, conscients que, amb la seva dèbil infraestructura sanitària, els seria molt difícil plantar cara a una emergència com la que estem vivint aquí. Els desitjo tota la sort de món.

És una sensació molt estranya la que sento aquests dies quan vaig seguint les notícies del que passa arreu del món, i en especial a Catalunya on hi tinc tota la família i la majoria de les amigues i amics, amb aquesta pandèmia del COVID-19.

Des d’aquest racó de món que és Namche, veig com els països més avançats del món es veuen incapaços de fer front a una situació que ningú s’esperava fa tan sols dos mesos. Però sobretot t’encongeixen el cor, les angúnies i les incerteses que fan patir a tanta gent.

Nepal tan sols ha registrat un únic cas, molt al principi i ja està recuperat. Almenys oficialment, Nepal és un país lliure d’aquest virus a data d’avui (15.03.2020). Aquí, la por a un esclat d’aquest virus és molt gran ja que és un país molt pobre i amb una infraestructura sanitària molt dèbil i en algunes zones remotes, inexistent. La seva capacitat de resposta a situacions d’emergència sanitària, com les que veiem en els països més afectats, seria molt petita.

Potser per això, aquesta setmana el govern ha pres unes decisions força dràstiques i inesperades, que afectaran l’economia de tot el país i sobretot de la gent que treballen en el sector del turisme i especialment a les zones de muntanya.

Han decidit cancel·lar tots els permisos per a les expedicions de la temporada de primavera, que és la més important de l’any, i han suspès fins al 30 d’abril el sistema de visat d’entrada al país, que es podia obtenir a l’arribada només amb una sol·licitud on line prèvia. Ara s’ha de demanar a l’ambaixada de Nepal de cada país amb uns requeriments que fan gairebé impossible d’obtenir.

A això s’hi ha d’afegir que han tancat quasi tots els accessos per terra des de l’Índia i la Xina la qual cosa converteix Nepal en un país lliure del virus que s’intenta blindar de la resta del món per evitar que hi entri. Serà efectiu? Hi ha molts dubtes però haurem d’esperar a veure què passa.

Tot això ja està tenint uns efectes devastadors per l’economia de la regió de l’Everest, on desenvolupo el meu projecte sobre la vida del poble Xerpa. És una situació que, per descomptat, jo no havia previst i que em sembla important explicar.

En altres posts que he anat publicant he explicat la gran dependència del turisme que té l’economia d’aquestes valls. Només per l’impacte que aquesta pandèmia estava tenint sobre l’arribada de trekkings i expedicions, abans que el govern prengués aquestes decisions, les anul·lacions de reserves d’allotjament i de guiatge, segons alguns establiments i agències que he pogut consultar, ja es situaven en un 30%.

Ara, amb aquestes decisions del govern, es compte que arribarà molt poca gent. El meu amic Pasang em deia ahir, mig en broma mig en serio,  que si això continua així, d’aquí unes setmanes seré l’únic estranger d’aquestes valls.

Segons la Nepal Mountaineering Association, aquesta temporada de primavera, unes 10.000 persones, entre guies, portejadors, cuiners i altres feines relacionades, es quedaran sense feina. La majoria d’allotjaments del Khumbu compten que els arribaran molt pocs hostes i el comerç, concentrat sobretot a Namche, es quedarà sense clients. De fet hi ha alguns lodges i establiments de restauració d’aquí Namche que de moment no han obert.

Molt lligat al turisme de muntanya també hi ha el sector de l’aviació domèstica que estima una disminució d’un 60% de passatgers i unes cancel·lacions de reserves de vols d’helicòpters que arriben al 70%.

Aquests dies, passejant per Namche i visitant pobles i monestirs dels voltants, he pogut constatar la poca gent que hi ha. Es una sensació estranya. Sembla l’hivern o l’estiu, èpoques que ja hi comptes que no hi haurà molta gent. Però a mig març, no.

Els llocs emblemàtics com l’Everest View, amb la seva terrassa amb vistes a l’Everest que sempre bull de clients, ara està més buida que plena. O el monument dedicat a Tenzing Norgay (el xerpa que amb Edmund Hillary van fer el cim de l’Everest per primera vegada), a Namche, on tothom s’hi va a fer la foto, ara no cal demanar torn. O a l’esplanada del monestir de Tengboche, potser el monestir budista més icònic del Khumbu, fa dos dies, al migdia no hi havia ni una ànima. Inèdit per aquestes dates.

D’aquí unes setmanes intentaré completar aquestes informacions en funció de l’evolució de la situació, tant al país en general com aquí les valls del Khumbu.

I us preguntareu: com ho viuen la gent d’aquí? Doncs, aparentment no semblen gaire preocupats. Quan en parlem, tinc la impressió que davant dels desastres o infortunis s’ho agafen amb tranquil·litat. No deixen de somriure, pel carrer fan tertúlies, juguen a daus pels racons i … la vida segueix. La filosofia budista, ajuda? Potser sí!

A Nepal hi ha més de 60 grups ètnics i això fa que hi hagi fins a nou dates, i en conseqüència nou celebracions diferents, del l’Any Nou. La principal és la de Nava Varsha (Any Nou nepalès), que correspon al Bikram Sambat (calendari oficial nepalès) que té l’origen en el calendari hindú. Aquest any se celebrarà el 14 d’abril data en la que començarà l’any 2077.

Com que els budistes, i els xerpes entre ells, segueixen el calendari tibetà, ells celebren el Losar, que significa Any Nou en la llengua Xerpa. I per fer-ho una mica més difícil d’entendre pels occidentals tenen dues dates per aquesta celebració, encara que amb una durada i rituals idèntics.  La primera és el Sonam Losar, que se celebra el dia ú de l’últim mes (Gyal) del calendari tibetà, que aquest any va ser el 25 de gener. És la data en que ho acostumen a celebrar els xerpes de les zones agrícoles ja que al febrer en molts llocs comencen les feines agrícoles.

La primera és el Sonam Losar, que se celebra el dia ú de l’últim mes (Gyal) del calendari tibetà, que aquest any va ser el 25 de gener. És la data en que ho acostumen a celebrar els xerpes de les zones agrícoles ja que al febrer en molts llocs comencen les feines agrícoles.

La segona data és la del Gyalpo Losar, que se celebra el dia ú del primer mes (Chu) del calendari tibetà, i que enguany va ser el 24 de febrer, data que va marcar l’inici de l’any 2147, designat com l’any de la rata de ferro. Aquesta és la data que celebren sobretot la gent religiosa, els funcionaris i la gent empleada als serveis i la industria, així com els molts xerpes que han anat a viure o passen l’hivern a Kathmandu.

Des de la perspectiva occidental sembla una mica estrany celebrar un mateix esdeveniment basat en un mateix calendari, en dues dates diferents. Però també entre les comunitats xerpes ja fa temps que hi ha el sentiment que s’hauria d’unificar en una sola data.

A mitjans de febrer, jo acabava de tornar al Khumbu per començar el segon període del meu projecte i això em va permetre seguir de prop les celebracions del Gyalpo Losar a Namche, que en la zona del Khumbu és l’únic poble que ho celebra per aquesta data. Els altres pobles ja ho havien celebrat a finals de gener.

I COM CELEBREN L’ARRIBADA DEL NOU ANY, ELS XERPES?

La celebració dura 3 dies. El primer dia les famílies fan una neteja i endreça a fons de tota la casa. És el dia de netejar el sutge que s’ha acumulat al sostre durant tot l’any com a conseqüència de fer foc amb llenya o excrements de iac, i de la mala o nul·la, evacuació de fums. Avui en dia això ha disminuït molt per la progressiva substitució de la llenya i els excrements per l’electricitat o el gas amb bombones. No obstant, la tradició es conserva i s’aprofita per fer una neteja general. Les escombraries, dins de bosses o sacs, les treuen a fora de casa i les dipositen a la cruïlla de carrers o camins més propera a la casa, on les recullen els encarregats de la recollida d’escombraries, que avui dia ja n’hi ha gairebé a tots els pobles (vegeu post 4 – Mantenir el Khumbu net! http://sherpalifeproject.com/mantenir-el-khumbu-net/).

Pel sopar  d’aquest primer dia, les famílies preparen un potatge anomenat gu thuk, que consta de nou ingredients diferents: patata, pastanaga, carn de diverses menes, arròs, raves, espinacs, mongetes seques, blat de moro i uns trossets d’una pasta de farina d’arròs. Quan està cuit en treuen una mica de caldo i un trosset de patata, ho posen en una tasseta i l’ofereixen als déus. Feta l’ofrena, la família i els convidats s’asseuen a taula i comparteixen el gu thuk.

El segon dia el passen en família a casa. Al vespre, nit de cap d’any, posen espelmes, mengen khapse (unes pastes fregides elaborades amb farina d’arròs), fruits secs i caramels. Del khapse també en guarden les primeres peces per oferir-les als déus.

El tercer dia, dia de Cap d’Any, comença molt aviat. A les 2 o 3 de la matinada fan una primera crema d’encens a casa i després se’n van a la font del poble on cremen més encens, fan una ofrena als déus amb el menjar i beure que han guardat i omplen un recipient (sangshu) amb aigua de la font que, un cop a casa, també oferiran als déus perquè els porti bona sort.

A la font, les famílies, a més de fer les ofrenes, mengen khapse i caramels, conviden a les famílies que hi hagi en aquell moment, uns als altres es posen pessics de farina a l’espatlla com desig de bona sort, distribueixen kates (mocadors de seda per desitjar sort) i fins i tot n’hi ha que ballen les seves danses tradicionals.

A mig matí comença el Losar Party (festa comunitària de Cap d’Any) en un local del poble, on es reuneixen les famílies del poble i passen el dia jugant a cartes o daus, menjant, bevent, per acabar, ben entrada la nit, amb les seves danses tradicionals.

A Kathmandu, m’expliquen, el dia de Cap d’Any el passen en família i és el divendres de la mateixa setmana que els diferents grups de xerpes de la ciutat organitzen el seu Losar Party en diferents locals de la ciutat, on, en alguns casos, es poden aplegar més de 400 persones.

Aquí al Khumbu es manté una tradició que allarga la celebració dels Losar més enllà dels tres dies.Cada dia, a la tarda-vespre, una família del poble convida a casa seva als altres veïns per celebrar el nou any i els ofereixen menjar i beure. I així dia rere dia es van succeint aquestes celebracions que, com us podeu imaginar, es poden allargar durant setmanes.

Com que és hivern, al camp aquí no s’hi pot treballar i de turistes se’n veuen pocs, hi ha poca feina per fer. Per això aquestes dates són ideals per trobar-se i fer vida comunitària abans no arribi la temporada de primavera durant la qual no hi ha temps ni per fer vida comunitària i, en molts casos, ni familiar. 

Permeteu-me acabar amb tres de les felicitacions de l’any nou que més he sentit o llegit:

Feliç Losar!

Que l’any de la rata us porti bona salut, èxit, alegria i felicitat.

Que aquest any porti la pau i la igualtat a tothom i que puguin sorgir les condicions adequades per protegir i curar el nostre planeta i tots els éssers vius.