Categoria: Sense categoria

La majoria de la gent que hem anat a Nepal alguna vegada, hem tornat a casa amb unes quantes tires d’aquelles banderes de cinc colors, potser més conegudes entre nosaltres per banderes d’oració, que després hem posat en un lloc que ens sembla que hi queden bé o potser se’ns han quedat dins d’un calaix. Però ens hem preguntat mai pel seu origen i significat? Jo he de reconèixer que no.

Fa uns dies, durant una cerimònia de benedicció i posterior col·locació d’aquestes banderes dalt d’uns penya-segats, vaig tenir l’oportunitat de descobrir quin és l’origen i significat d’uns elements tan simbòlics com aquests. He de reconèixer que va ser una experiència de les més interessants que he tingut fins ara, en aquest projecte. És per això que vull compartir-ho amb tots els que seguiu el meu blog.

Aquestes banderes, que s’anomenen lungdar en llengua xerpa, estan formades per un seguit de petites banderes quadrades o rectangulars, unides per una corda o fil, amb oracions o mantres impresos, i amb la senzilla idea que el vent i l’aigua s’encarregaran d’escampar-les a tots els éssers de l’univers, i no, com erròniament es creu sovint, de fer-les arribar als déus.

• 

• 

Les col·loquen sobretot en carenes, penya-segats o ports de muntanya, però també sobre les teulades de les cases. Les banderes, de colors blau, blanc, vermell, verd i groc, es col·loquen per aquest ordre, ja sigui de dalt cap a baix o d’esquerra a dreta. Aquests colors signifiquen el cel, els núvols, la pedra, l’aigua i la terra, o també els cinc elements: aire, aigua, foc, terra i espai.

Els xerpes creuen que aquestes banderes, un cop beneïdes per un lama i col·locades en algun d’aquests llocs, portaran sort, felicitat, salut i llarga vida a la seva família. Per això, coincidint amb el començament de l’any tibetà, fan beneir les banderes i les col·loquen, en els dies assenyalats com propicis dins els primers 20 dies del primer mes de l’any. El nombre de banderes del conjunt que penja cada família ha de ser més gran que la suma de les edats de les persones que la formen.

• 

• 

Acostumen a renovar-les un cop l’any. La col·locació s’ha de fer sense que es toquin amb les ja existents i les restes de les velles no es poden llençar. S’han de cremar o dipositar-les en alguna de les moltes coves sagrades que hi ha prop dels monestirs.

El passat diumenge 1 de març,  que era el dia 7 del primer mes de l’any 2147 del calendari tibetà, amb el meu amic Pasang havíem anat al poble de Thame i ell va voler aprofitar l’ocasió per pujar fins al monestir budista que hi ha sobre el poble, per fer beneir les banderes que portava des de casa seva, a Namche.

• 

• 

De bon matí vam pujar fins el monestir per anar a la casa d’un dels lama que hi viuen. Un home de 88 anys, que ha viscut tota la vida en aquest monestir, ens va rebre amb una gran amabilitat. Allà, a la petita sala on ell fa vida, vam posar els quatre rotlles de banderes en una safata i ell va començar a recitar mantres en tibetà durant una bona estona. Mentre recitava aquests mantres i cremàvem encens, anava tocant petits instruments i escampava grans d’arròs sobre les banderes i per tota la sala. El ritual, i l’atmosfera del petit espai on es produïa, tenien un efecte captivador per mi, malgrat no entendre’n del tot el significat. 

• 

• 

Acabada la cerimònia de la benedicció ens vam enfilar muntanya amunt per sobre del monestir, fins al lloc que el meu amic havia escollit per penjar les banderes. Llavors ell, amb molta cura, va encendre una petita foguera amb branquillons de ginebró i durant uns moments va passar les banderes per damunt del fum de ginebró. Després es va enfilar encara més amunt i les va anar empalmant i estenent fins que van acabar formant un gran arc de colors amb les banderes voleiant, llavors les va lligar amb molta cura procurant que no toquessin les que ja hi havia en el mateix lloc.

• 

• 

En acabar, va tornar al lloc del foc per fer una petita pregària i llençar enlaire un grapat d’arròs barrejat amb llavors de cereals, que havia preparat el lama durant la cerimònia de benedicció.

• 

• 

Un cop fet tot això, i havent protegit amb unes pedres el que quedava de la petita foguera per tal que amb el vent no s’escampés, només ens quedava desfer el camí cap a baix el monestir. Ho vam fer lleugers i en silenci. Un silenci, el del meu amic, que vaig interpretar encara de recolliment espiritual, que va durar fins arribar altre cop al monestir.

Un cop allà, vam emprendre el camí de tornada cap a casa, a Namche, molt contents. Ell per haver complert un ritual en el que creu, i jo per haver aprés què signifiquen pels xerpes, aquestes banderes. I la veritat és que no trobo una manera més sublim de simbolitzar els desitjos de sort, felicitat, salut i llarga vida per a tots els nostres.

Nepal és un país que depèn força del turisme i especialment algunes zones de muntanya on l’economia depèn quasi únicament del turisme.

A la municipalitat de la Khumbu Pasang Lhamu Rural Municipality (KPLRM), les dues zones que hi ha de Lukla en amunt,  Pharak i Khumbu, són de les que es beneficien  del  turisme. En canvi la zona de Shorong (o Solu) entre Lukla i Kharikhola la realitat és completament diferent. Per això, el desembre passat, vaig voler aprofitar el viatge de baixada des de Namche cap a Kathmandu, per fer a peu bona part del què normalment es fa en avió i així conèixer com és la vida allà on el turisme no hi té gairebé presència.

LA SITUACIÓ ACTUAL

Amb aquest objectiu, el meu amic i guia Pasang i jo vam baixar caminant des de Namche fins al poble de  Kharikhola perquè jo pogués conèixer de primera ma l’única zona on jo no havia estat mai. Al poble de Phakding vam deixar el camí que va directe a Lukla, per creuar el riu Dudh Koshi per un vell pont penjat i vam seguir l’antic camí que feien servir tant la gent local com els primers expedicionaris i els grups de trekking, abans no es construís el petit aeroport de Lukla, l’any 1964. Un recorregut romàntic molt recomanable.

• 

• 

Aquest camí ens va portar primer fins els poblets de Nyerse, Sengma i Rongdingma, on ja vaig poder veure la diferència amb els pobles turístics. Aquí la gent viu d’una agricultura poc variada i força rudimentària, amb poc bestiar, bàsicament per l’autoconsum i per fer feines del camp. No hi ha ni comerç ni de serveis. Fins fa 10 anys, a Rongdingma hi havia una petita escola, però ara ja és tancada. Per això, els habitants d’aquests poblets, per a qualsevol cosa han d’anar a Chaurikharka o Lukla tot creuant la profunda vall del riu Dudh Koshi.

• 

• 

Nosaltres vam fer el mateix i un cop arribats a Chaurikharka vam seguir el nostre camí cap avall, seguint en curs del riu, però amb força pujades i baixades. Durant 3 dies vam anar passant pels pobles de Surke, Paiya, Burpa i finalment vam arribar a Kharikhola, que és el poble situat més avall (2.100 m) i més al sud del territori (la KPLRM) on desenvolupo el meu projecte.

A diferència dels tres primers pobles, aquests altres quatre estan situats sobre el camí que actualment es fa servir per anar cap a les zones altes del Khumbu. Aquests pobles, inicialment agrícoles, durant els anys 1950 i la primera meitat dels 60 es van beneficiar del pas de les primeres expedicions i trekkings, van construir lodges i llocs d’acampada, i van començar a oferir serveis. Tot això va representar una millora important en la vida i l’economia d’aquesta zona.

• 

• 

Va ser així fins l’any 1964 en que es va construir l’aeroport de Lukla i el turisme va deixar de passar per aquests pobles amb la consegüent pèrdua d’ingressos dels seus habitants. És cert que la infraestructura d’allotjament que s’havia creat es va mantenir, però reorientada als clients locals i per tant adaptada a unes menors exigències i possibilitats econòmiques.

Tenint en compte que la orografia d’aquesta zona ja és més suau i permet un bon aprofitament de la terra organitzant-la en terrasses i que s’hi poden cultivar moltes més varietats de fruita, verdura i cereals, podríem pensar que l’agricultura i la ramaderia haurien pogut tornar a ser el motor econòmic, encara que més petit que el turisme, d’aquesta zona. Però això no ha sigut així. La principal raó és el canvi que en les darreres dècades s’ha produït en el mercat de productes agrícoles i ramaders. La construcció de carreteres, ni que fossin de terra, que cada cop arribaven més a prop d’aquesta zona, va facilitar que arribessin productes d’altres llocs amb la qual cosa el seu mercat natural es va trencar.

• 

• 

El resultat és que avui en dia el sector primari local no té mercat i sols queden petites explotacions familiars per l’autoconsum i un minso comerç local. Moltes explotacions es van abandonar i els seus propietaris van emigrar cap a Kathmandu o a l’estranger.

Malgrat aquesta situació hi ha un aspecte positiu important a assenyalar. És l’aposta per l’educació, que ja vaig explicar que existia a les zones de més amunt, que aquí s’ha mantingut. En el nostre recorregut vam trobar dues petites escoles, una a Surke i l’altra a la part alta de Kharikhola, dues més de mitjanes a Paiya i Burpa i una de gran amb tots els nivells de primària i secundària a Kharikhola. Tot això per una població que no arriba a les 2.000 persones, però disperses en una àrea molt gran. 

• 

• 

En canvi, de la infraestructura de salut no podem dir el mateix ja que és gairebé inexistent. L’única infraestructura que hi havia, l’hospital de Kharikhola, va desaparèixer amb el terratrèmol de 2015 i les obres de construcció d’un hospital nou fa temps que estan parades. Hi ha un petit hospital provisional on no sempre hi ha metge. Per tant la gent d’aquí, si tenen un problema de salut una mica important, han d’anar a Kathmandu que, ara que la carretera ja arriba fins a Kharikhola, queda “tan sols” a 17 hores en jeep per unes carreteres que en bona part són de terra i les que són asfaltades estan en un estat deplorable.

Fins aquí la realitat d’una vida dura que he pogut observar en el meu camí de baixada des de Namche fins a Kharikhola.

UN FUTUR POC ESPERANÇADOR

Alguns recordareu que en el post núm. 7 parlava de la construcció d’una carretera des de Kharikhola fins dalt a Chaurikharka. Dons bé, ja hi treballen. Vaig poder veure grans màquines obrint-se pas per un terreny impossible, de molta pendent, amb molta roca però també amb parts propenses a les esllavissades. Les previsions són que estigui acabada, de moment sense asfaltar, el mes de juliol vinent. No crec que sigui així, doncs fa pocs dies vaig poder veure fins on havien avançat en dos mesos i dubto que al juliol es pugui acabar. Però si no és el juliol serà una mica més endavant.

El sector del turisme, de Chaurikharka cap amunt està content amb aquesta carretera, doncs facilitarà molt l’accés dels turistes que ara depèn bàsicament del petit aeroport de Lukla molt castigat per la climatologia de la zona.

• 

• 

Però de Chaurikharka cap a avall, malgrat que reconeixen que disposar d’una carretera és una millora inqüestionable per a la seva vida diària, la gent en general no n’està gaire contenta per l’impacte negatiu que creuen que tindrà en el ja minso negoci del turisme. Les persones amb les que vaig parlar coincidien en què la poca gent que ara es para en les llocs de menjar i dormir, amb la nova carretera aniran fins dalt a Chaurikharka en un sol dia, sense necessitat de parar-se ni allotjar-se enlloc. És a dir que, després de l’impacte negatiu que per ells ja va tenir l’aeroport de Lukla, la carretera tindrà segurament un efecte negatiu encara més gran.

Com haureu vist, les zones amb turisme i les que no en tenen, conviuen unes al costat de les altres però són dos mons completament diferents i la meva conclusió és que, en aquestes zones, tothom mira el turisme com la sortida més a l’abast per un futur millor.

I com que els Xerpes, però, són una gent amb una gran capacitat d’adaptació als canvis, com ja ho han demostrat diverses vegades, els d’aquesta zona els caldrà reinventar-se, com es diu ara, tot buscant propostes de turisme alternatiu al de les expedicions i el llargs trekkings d’alçada. I estic segur que se’n sortiran.

Moltes cultures d’arreu del món celebren festes comunitàries i la Xerpa no és una excepció. Aquestes celebracions són especialment importants per les comunitats que viuen en llocs isolats ja que són les ocasions que tenen  les famílies i els amics per trobar-se  .

La majoria de les feines de la gent d’aquestes valls són feines dures, sovint perilloses, que els deixen poc temps per trobar-se i fer vida social. Per això els festivals i celebracions anuals, en monestirs i pobles, són les ocasions que tenen per a la vida espiritual, la diversió, la vida social i el descans.

Molts dels festivals xerpes són religiosos, coma ara el Mani Rindup, el Dumchi, el Nyungne o el Chirim Lhabsang, però també en tenen de laics, com són el Losar, el Yarchang o el Phagnyi. De totes maneres, tots els religiosos tenen una component laica.

Gairebé tots aquests festivals tenen uns organitzadors-patrocinadors, que canvien cada any i que es cuiden de l’organització i es fan càrrec de les despeses.

Com que són molts els festivals que celebren durant l’any, he pensat que seria bo fer una descripció dels que he vist fins ara. I l’any que ve, cap al final de la meva estada aquí,  ja parlaré dels altres.

Nyungne

Dos cops l’any, en molts monestirs organitzen el Nyungne, que és un retir pel desenvolupament  espiritual, mitjançant la renúncia que suposa el dejuni, la pregària i el silenci. Té una durada de 3 dies, durant els quals els participants fan vida al monestir. Ho organitzen els monestirs i ho paguen els participants.

• 

• 

El primer dia, Lhabsang, fan pregaries dins els monestir, cuinen i mengen normalment. El segon dia, khungsang, és de dejuni i silenci absoluts. Resen i reciten mantres en silenci i donen voltes als monestirs. El darrer dia, chowa, acaba el dejuni i tornen a menjar i beure.

• 

• 

Els primers dies d’agost, vaig poder veure aquest retir en el monestir de Namche. Van fer dos torns de 3 dies, amb unes 25 persones per torn, totes amb vestits tradicionals xerpes. Durant les dues nits del retir dormen en els porxos del pati del monestir.

Phagnyi

A primers d’agost, a la majoria de pobles celebren la festa del Phagnyi,                que en xerpa significa dia del porc. És una festa totalment laica amb un grup que es cuida d’organitzar-ho i els participants paguen els costos.

• 

• 

A Namche la festa dura 3 dies, però en aquest cas tothom va a dormir a casa seva. És una festa per passar-s’ho bé. Són 3 dies durant els quals esmorzen, dinen i sopen en el lloc on es fa la festa, canten i ballen i sobretot juguen. Es passen els 3 dies jugant a cartes. A totes les dependències d’on es fa la festa hi ha taules, amb piles de diners, amb grups d’homes o dones jugant a cartes. Això és així perquè és l’única ocasió de l’any en que està permès jugar amb diners, en llocs públics. I ho aprofiten de debò!

• 

• 

Cap al vespre és el moment de ballar. Uns ballen amb música nepalesa moderna i d’altres fan els seus balls tradicionals i canten les seves cançons. En el cas de Namche, que és on jo vaig participar-hi, els acompanyava un veí amb un dramnyang, un instrument tradicional xerpa de 3 cordes.

• 

• 

Antigament aquesta festa era per celebrar que la temporada més dura de les feines agrícoles ja s’havia acabat. Ara s’hi afegeix el fet que també s’ha acabat la temporada turística de primavera i la gent té temps per descansar i fer gresca.

Losar Pulu

És un festival laic que es celebra el dia de lluna plena de novembre, per celebrar les collites de l’any, tot i que actualment també es celebra en llocs que no son agrícoles, com és el cas de Namche.

Durant tot el dia i fins be entrada la nit, grups d’homes i dones, als que a la tarda se’ls afegeixen la canalla quan surten d’escola, passen a cantar cançons tradicionals, porta a porta per totes les cases del poble. Les cases els donen diners, menjar i beure. Hi ha cases que els posen una kata (mocador llarg de seda per desitjar sort) i  sovint els seus habitants s’afegeixen a cantar i ballar. Els diners que recullen, que són molts, van destinats al manteniment del monestir i a la comunitat del poble.

• 

• 

Tothom va vestit a l’estil tradicional xerpa que és molt elegant i, tant homes com dones llueixen les millors joies. A Namche, el grup més nombrós d’aquest any va ser el format per membres Grup de Dones i el Club de Joves.

• 

• 

Dies després, tots els grups es troben una tarda al pati del monestir i fan una festa amb música, cançons i balls tradicionals, representacions teatrals i un sopar comunitari.

Chirim Lhabsang

És una cerimònia religiosa per invocar la protecció dels déus per a la terra, els conreus, els ramats i la gent. L’organitza la comunitat de cada poble, que cada any designa uns organitzadors (lawa) que es fan càrrec de la preparació i les despeses de la cerimònia. Generalment es celebra al final de la primavera, però al poble de Thame ho fan a finals de novembre.

• 

• 

Aquells dies jo estava allotjat a casa de l’organitzador d’aquest any i vaig tenir l’ocasió, i la sort, de veure com el dia abans dos monjos del monestir de Thame preparaven les torma, que són unes figures de formes diverses, molt treballades, fetes amb una massa elaborada amb arròs bullit.

L’endemà al matí, les torma i tots els altres elements necessaris per la cerimònia es traslladen cap el lloc que el poble ja té per aquestes ocasions. A Thame és una petita construcció, que ells anomenen santuari, situada dalt d’un immens bloc de pedra que hi ha al mig d’un camp, on la gent es situa durant la celebració.

• 

• 

La cerimònia dura unes tres hores, durant les quals dos o tres monjos reciten mantres i toquen trompes i timbals. Mentre, la gent que hi assisteix, que són quasi totes les famílies del poble, parlen entre ells i beuen té o Chang, que és la beguda alcohòlica que ells elaboren a partir de l’arròs. Acabada la cerimònia, fan una petita festa en el mateix lloc, amb danses i cançons, i s’entornen cap a casa seva. Els mateixos veïns em van explicar que, després d’aquesta cerimònia, tornen a casa amb molt més optimisme i confiança en el  seu futur.

Visitant tots els pobles d’aquestes valls, gairebé a tots hi he trobat un Grup de Dones (Women’s Group) i un Club del Jovent (Youth Club). Des d’un bon principi em vaig adonar que aquestes dues organitzacions són les úniques de la societat Xerpa, a cada poble. És per això que em sembla important dedicar-hi un post.

La dona en la societat Xerpa

En la societat Xerpa, les dones han tingut des de sempre un tracte d’igualtat amb els homes i han tingut un rol preponderant en la vida familiar. La majoria de les decisions en l’àmbit familiar les han pres i les continuen prenent les dones. Les herències, propietats, diners i bestiar,  es reparteixen per igual entre fills i filles.

Potser actualment ja és anecdòtic, però històricament hi ha hagut un fet singular de la societat Xerpa que em sembla interessant d’explicar. És la poliàndria, el fet que una dona té més d’un marit, que ha estat fins fa pocs anys una pràctica molt estesa i amb prestigi. En canvi, la poligàmia, un home que té més d’una dona, tot i estar acceptada, era una pràctica molt poc freqüent. Ambdues pràctiques actualment són inexistents.

Pel què he anat veient durant aquest temps, la situació d’igualtat d’homes i dones, tot i que en teoria és així, a la pràctica hi ha aspectes que l’impacte del turisme o la evolució de les formes d’entreteniment o comunicació, han representat un pas enrere en alguns aspectes, almenys des del punt de vista de la cultura occidental.

Les noves feines que va portar el turisme, portejadors i guies principalment però també conductors de caravanes de bestiar de transport, són la causa que molts homes passin llargues temporades lluny de casa treballant per trekkings i expedicions.

• 

• 

Això, mica en mica va suposar que les feines agrícoles i ramaderes recaiguessin en les dones, que les van afegir a les que tradicionalment ja feien, de tenir cura de la casa i la família. Així, avui dia són les dones les que veus collint les patates, tallant l’herba, munyint la nak (femella del iac) o conduint els ramats. La imatge més descriptiva d’aquesta situació la tenim amb la d’una dona treballant a l’hort amb el bressol a l’esquena.

• 

• 

A tot això s’hi ha d’afegir que, com que moltes famílies han obert lodges, la gestió dels lodges, quan l’home és fora, també l’assumeixin les dones.

Hi ha un fet que ha suavitzat una mica aquesta situació en els últims 10 anys. L’arribada del telèfon mòbil en aquestes zones de muntanya. Gràcies a això, ara no cal que els homes es passin setmanes o mesos a Kathmandu, com abans, per concretar una feina sinó que ho poden fer des de casa o fins i tot durant els trekkings.

El lleure és un altre faceta de la vida de les dones Xerpa que, amb la incorporació de noves formes d’entreteniment i relacions socials que abans no existien (bars, senzilles discoteques, clubs de billar), han fet aflorar la desigualtat. Les noies fan menys activitats a l’exterior que els nois i, per exemple, un cop compromeses o casades, ja no surten els vespres perquè està mal vist.

Els Grups de Dones

Davant d’aquesta situació, els Grups de Dones, a cada poble, han assumit un paper fonamental en l’empoderament de la dona, en la defensa del medi ambient i també en la preservació de la cultura Xerpa. Aquests grups poden arribar a tenir, en els pobles més grans, entre 50 i 60 sòcies, d’edats que van dels 25 als 60 anys.

Amb la seva acció, en els últims 10 anys, han impulsat un avenç molt important en l’empoderament de les dones. Les sòcies es comprometen a passar temps al Grup de Dones i deixar les feines de casa per una estona. Aprenen a ser independents dels marits. Comencen a voler quedar-se als pobles perquè, amb la formació i l’ajuda del grup, tenen més oportunitats d’obrir-se camí professionalment.

La clau per l’empoderament ha estat, sens dubte, la incorporació de la formació a les seves activitats. Fan formació sobre lideratge, gestió administrativa, conscienciació i prevenció de la salut de les dones (càncer de mama, úter, etc.), anglès, danses i cançons Xerpa.

• 

• 

A més de les accions de formació, en molts pobles gestionen la recollida de les escombraries, generalment porta a porta, en col·laboració amb l’SPCC (Sagarmatha Pollution Control Committee), mitjançant personal contractat i retribuït. Diverses vegades l’any organitzen una neteja general del poble i els seus voltants, habitualment de manera conjunta amb els Clubs del Jovent. I també fan tasques de suport a famílies pobres o amb problemes.

A cada poble desenvolupen projectes molt diversos per a la comunitat que poden anar des de fer de voluntàries per l’organització de l’arribada de la Marató de l’Everest, a Namche, passant per la construcció de l’heliport de l’hospital o del camí per anar al Hillary Memorial, a Khunde, fins a fer paelles i altres estris de cuina amb les llaunes de begudes, a Monjo.

Els Clubs del Jovent

La vida del jovent ha sofert una transformació molt gran en les darreres dècades, gràcies a la formació però també com a conseqüència de l’impacte del turisme. Les transformacions han estat en general positives (formació, oportunitats de feina, millora del nivell econòmic) però també n’hi ha de negatives (aparició de drogues o consum  d’alcohol). La conscienciació dels mateixos joves sobre aquestes transformacions van fer sorgir, durant els anys 1990, els Clubs de Joves a molts pobles.

Són grups que poden arribar a tenir 80 o 90 membres en els pobles més grans, amb més nois que noies (un altre senyal de la desigualtat) d’entre 25 i 45 anys. Entre les seves activitats destaca la formació, sobretot en matèries que els siguin útils per crear o gestionar negocis i feines més enllà de fer de guies de muntanya.

Fan treball comunitari com ara l’ajuda a gent necessitada, el trasllat de malalts, a peu, als llocs d’atenció mèdica i als hospitals, campanyes de conscienciació sobre el consum de drogues i alcohol, o, en segons quins pobles, la recollida d’escombraries.

• 

• 

Organitzen activitats i competicions esportives i treballen per la defensa de la cultura Xerpa a través del teatre, les cançons, les danses o la llengua.

A diferència del què passava fa 15 o 20 anys, a la pregunta de si els joves fan l’opció de viure aquí o prefereixen anar a Kathmandu o a l’estranger, la resposta és: quedar-se aquí. Sobretot els nois. Les noies veuen més oportunitats professionals i personals a Kathmandu o a l’estranger.

En alguna de les trobades amb aquests grups els vaig preguntar per la pràctica religiosa del jovent i em van explicar que la majoria són practicants budistes a partir dels 30 anys. Abans, els més joves en passen una mica, o molt, perquè volen ser independents i diferents dels seus pares, però més endavant, quan entenen les raons i el significat de les pràctiques religioses, s’hi agafen. Pel què fa a les festes tradicionals, que en tenen moltes, em van explicar que les defensen perquè són l’ocasió que té que la gent, aquí, de trobar-se i fer comunitat. Quan no hi havia mòbils ni xarxes socials, eren els únics moments per estar junts i saber els uns dels altres. Ara, encara que els joves tots tenen grups de Whatsapp i Viber i estan sempre en contacte, també són a les festes on es troben joves i grans, homes i dones, fan ofrenes i pregàries (ja que la majoria de festes tenen una base religiosa), llueixen els vestits tradicionals, canten i ballen, juguen a cartes, riuen molt i es passen llargues estones parlant. Coses que, excepte parlar, almenys de moment no es poden fer pel mòbil. 

Un dels canvis importants que he pogut constatar durant aquest temps és el de la infraestructura i els serveis relacionats amb la salut, en l’àrea de la Khumbu Pasang Lhamu Rural Municipality (KPLRM).

Comparada amb altres zones remotes de Nepal, aquesta àrea disposa actualment d’un bon nivell d’equipaments sanitaris. No obstant és un nivell encara molt elemental si tenim en compte que hi viuen unes 10.000 persones i cada any la visiten 60.000 més.

Fins a començaments dels anys 1960 no hi havia cap lloc d’atenció mèdica. La gent d’aquí es refiava només de la medicina tradicional basada en herbes medicinals o de pràctiques espiritistes o religioses, per curar les malalties. 

No va ser fins l’any 1966 que Edmund Hillary va construir el primer hospital al poble de Khunde. Gràcies sobretot a les diverses fundacions que treballen a la zona, mig segle més tard ja disposen de 2 petits hospitals privats, a Khunde i Lukla; 3 centres públics d’atenció bàsica, molt precaris, a Namche (4), Pangboche (5) i Chheplung (6); 4 de privats, una mica més ben equipats, a Thame (1), Phortse (2), Monjo (3) i Namche (7); i 3 més també privats, especialitzats en medicina de muntanya, a Pheriche (8), Machermo (9) i Gokyo (10).

Per posar en context els serveis per a la salut en aquesta àrea cal tenir en compte tres factors: la gran extensió del territori (1.539 km2), la inexistència de vies de comunicació i el desequilibri entre els habitants (10.000) i els visitants (60.000).

ELS HOSPITALS

L’any 1966 s’obre l’hospital de Khunde, a 3.900 m, i no és fins 39 anys després, el 2005, que s’obre els segon, al poble de Lukla, a 2.800 m, just al costat del petit aeroport d’aquest poble. Tots dos hospitals són privats i van ser construïts i estan finançats per dues fundacions sense ànim de lucre.

• 

• 

• 

Segons informacions recents, estan a punt de començar les obres de construcció del primer hospital públic, al poble de Chheplung, a mitja hora a peu de Lukla i que serà el més gran de tota la zona. La previsió és que es pugui obrir l’any 2020.

Els dos hospitals existents són de petites dimensions, 15 llits el de Khunde i 25 el de Lukla, però suficients pel tipus d’activitat que fan. De fet, segons els mateixos hospitals, poques vegades les omplen. A Khunde les utilitzen bàsicament les dones que hi van per tenir els seus fills i a Lukla només s’ocupen totes en plena temporada turística.

• 

• 

• 

Una altra característica comuna és que els professionals que hi treballen, actualment tots són del país.

Hi ha tres aspectes que vull destacar de tots dos hospitals. Un és que, per la dimensió i pel nombre de pacients que atenen, només fan cirurgia de molt poca complexitat i els casos complexes els deriven a Kathmandu.

Un segon aspecte a destacar és el canvi radical que va representar per a les dones durant del procés de gestació i sobretot a l’hora dels parts. L’atenció durant l’embaràs i la possibilitat d’esperar l’hora del part al mateix hospital, sobretot per a les dones que viuen a moltes hores a peu de l’hospital més proper. Això ha fet augmentar l’èxit dels parts i ha ajudat molt a disminuir la mortalitat dels nadons.

El darrer aspecte que vull destacar són els serveis i programes de salut pública, planificació familiar, vacunació, educació per la salut (prevenció), prenatal i parts, que ofereixen els hospitals en un territori on fa mig segle no tenien cap infraestructura ni cap servei de salut.

ELS CENTRES D’ATENCIÓ BÀSICA

A dia d’avui hi ha 7 petits centres d’atenció bàsica, entre públics (Namche, Pangboche i Chheplung) i privats (Thame, Phortse, Namche i Monjo), escampats per tot el territori, de tal manera que tots els pobles habitats permanentment en tenen un en el mateix poble o en el del costat. És com una petita xarxa de seguretat pels habitants d’aquí, encara que alguns siguin molt precaris.

• 

• 

• 

L’atenció mèdica és a càrrec de metges o metgesses en 4 centres i per professionals paramèdics en els altres 3. Tots tenen un estoc de medicaments per subministrar-los directament als usuaris, ja que només hi ha farmàcia a Namche.

En el cas dels centres públics, hi ha dos problemes recurrents. Un és la dificultat de trobar professionals que hi vulguin anar a treballar, sobretot els més remots. I l’altra és la limitació de medicaments disponibles.

Un exemple paradigmàtic és el del poble de Pangboche. L’atén un sol metge, que fa 5 anys el govern el va destinar allà, amb 4 professionals més que no hi van arribar a anar o en van marxar al cap de poc temps. Això l’obliga a ell a estar disponible les 24 hores de tots els dies de l’any. I ho fa, però quan temps aguantarà?

• 

• 

• 

ELS CENTRES MÈDICS D’ALTA MUNTANYA

Són centres que per la seva funció estan situats en nuclis no habitats permanentment, molt remots i a molta alçada. Són a Pheriche (4.371 m), Machermo(4.410 m) i Gokyo(4.750 m).

Les característiques comunes a aquest centres és que estan especialitzats en problemes de salut relacionats amb l’activitat a alta muntanya, només estan oberts les temporades turístiques,  estan gestionats per organitzacions sense ànim de lucre, el personal que hi treballa és voluntari (majoritàriament estranger), són de pagament pels turistes i gairebé gratuïts per a la gent del país.

• 

• 

• 

A més de l’atenció mèdica general i especialitzada, cada dia fan una sessió divulgativa i preventiva gratuïta, sobre els problemes de salut relacionats amb l’alçada. Cada any hi assisteixen entre 800 i 1.000 persones, a cada centre.

CRONOLOGIA DE LA CREACIÓ D’EQUIPAMENTS

1966 – Hospital de Khunde (privat).  Construït per Edmund Hillary, i finançat actualment per la Sir Edmund Hillary Foundation (http://thesiredmundhillaryfoundation.ca)

1970 – 1999 – Centres d’atenció bàsica (clínics) de Thame, Phortse i Monjo. Són privats i depenen de l’hospital de Khunde.

1970 – Centre d’atenció bàsica (health post) de Namche. És públic.

1973 – Centre mèdic d’alta muntanya (aid post) de Pheriche (privat). Construït i gestionat per la Himalayan Rescue Association (https://himalayanrescue.org.np/)

Finals dels anys 1990 – Centres d’atenció bàsica (health post) de Pangboche i Chheplung. Són públics.

1991 – Namche Dental Clinic, a Namche (privada). Construïda per la American Himalayan Foundation  (https://www.himalayan-foundation.org)

2003 – Centres mèdics d’alta muntanya (rescue post) de Machermo i Gokyo (privats). Construïts i gestionats per Community Action Nepal (https://www.canepal.org.uk/)

2005 – Hospital de Lukla (privat). Construït i finançat Nicole Niquille Foundation  (www.hopital-lukla.ch) i la Pasang Lhamu Foundation (www.pasanglhamufoundation.org)

2017 – Mountain Medical Institute a Namche (privat). Construït per la Um Hong Gil Human Foundation

---

Si un dia aneu caminant pel camí de Namche cap a Gokyo o al camp base de l’Everest, trobareu un home assegut en una cadira al costat d’una caixa on fer donatius i unes pissarres amb molts idiomes, el català entre ells, on explica què fa i perquè demana diners.

• 

• 

És en Pasang Sherpa, més conegut popularment com a Lama Seru. Ara té 81 anys i encara treballa amb passió per a la millora dels camins que, des de Namche cap amunt, arriben al peu del Sagarmatha (Everest). Això ho ha fet de manera voluntària durant els últims 35 anys i encara continua fen-t’ho malgrat la seva edat i que ja que no hi pot veure ni sentir bé.

S’ha guanyat una bona reputació per la seva dedicació a millorar els camins del Khumbu. Ho ha fet amb el seu propi treball i amb les donacions dels visitants. Va començar reparant i millorant  un camí d’uns 14 quilòmetres de longitud des de Dingboche a Phungi Thenka, passant pel monestir de Tengboche, i una pista de 5 quilòmetres des de Pheriche fins al camp base de l’Everest.

Justament fa pocs dies que ha acabat la construcció (o reparació) del camí des de Phungui Thenka fins a Namche, que té uns 6 quilòmetres. Durant aquests anys també ha construït 16 zones de repòs en aquests camins i fins i tot un chorten (stupa, en nepalès).

• 

• 

Jo el vaig veure per primera vegada l’any 2002 molt més amunt que no pas ara, però sense adonar-me realment del què estava fent. 12 anys més tard, el 2014, ja el vam trobar al començament del tram de camí més planer que hi ha abans d’arribar a Namche, amb les mateixes pissarres d’ara. Aquest darrers dies ja s’instal·lava a tocar Namche. Abans de l’arribada de l’hivern, com era el seu desig, ha arribat al final (o el principi segons es miri) d’aquest llarg camí.

La història d’aquest home comença quan tenia 18 anys i per primera vegada va acompanyar un trekking cap a la regió de l’Everest. Llavors ja es va adonar del mal estat dels camins i de com n’eren de perillosos tant pels turistes com per la gent del país.

Uns anys més tard va deixar els trekkings per dedicar la seva vida a millorar els camins que van cap a l’Everest. Al començament vivia en una tenda fins que més endavant es va casar amb Lakpa Yangji, de Khumjung, i des de llavors viuen en una casa llogada a la sortida d’aquest poble.

• 

• 

Al principi era ell qui feia els treballs però més endavant, a causa de la seva edat, va contractar dos treballadors. Tot i que ja és molt gran diu que se sent amb forces per continuar amb aquesta tasca, com ell mateix diu, fins al final dels seus dies.

Fa dos anys va ser distingit amb el premi Nagarik Nayak (Nagarik Herois) 2017, que atorga anualment el diari nepalès My Republica, per les seves tres dècades d’esforços en millorar els camins del Khumbu, que han permès salvar vides de persones i de bestiar que hi circulen.

La seva principal preocupació però, és saber si l’administració s’encarregarà del manteniment d’aquests camins un cop ell ja no hi sigui.

Quan estava acabant d’escriure aquest post he sabut que just en acabar aquest últim tram de camí, es va posar greument malalt i el van traslladar amb helicòpter al poble de Salleri, situat a la zona baixa d’aquesta regió, on ell va néixer i encara hi te casa. És allà on actualment s’està recuperant de la malaltia i aquí tots esperem poder tornar a veure’l assegut a la vora d’algun camí, continuant aquesta feina que tant l’apassiona.

En el post Mantenir el Khumbu net, del 15 d’agost passat, vaig explicar el projecte Sagarmatha Next que incloïa una proposta molt original per traslladar fins a Kathmandu, sense cost, els residus sòlids no orgànics del Khumbu.

Fa pocs dies s’ha acabat la prova pilot d’aquesta iniciativa i em sembla interessant fer-ne una petita ressenya.

• 

• 

• 

La iniciativa CARRY ME BACK

El parc nacional de Sagarmatha rep aproximadament 60.000 visitants cada any, els quals, conjuntament amb els guies i portejadors que els acompanyen i els aproximadament 10.000 habitants de la zona, es calcula que generen unes 250 tones de residus anuals. D’aquests residus, 150 tones són no orgànics i aquí no tenen cap sistema de tractament.

Si la majoria de visitants, guies i habitants del Khumbu que baixen fins a Lukla i Kathmandu, s’emportessin entre ½ kg i 1 kg d’aquests residus significaria que gairebé el 50% es transportaria fins a Kathmandu sense cap tipus de cost. Aquest és l’objectiu del Carry Me Back.

La prova pilot

Del 15 d’octubre fins el 30 de novembre, Sagarmatha Next (www.sagarmathanext.com) en col·laboració amb el Sagarmatha Pollution Control Committee (www.spcc.org.np) han organitzat la prova pilot d’aquesta proposta.

• 

• 

• 

A la sortida de Namche van muntar una petita estació d’empaquetament i recollida de bosses amb residus metàl·lics i plàstics premsats, que les persones que baixaven de Namche cap a Lukla es podien emportar. Un equip de persones i unes pancartes molt entenedores informaven a tothom qui passava sobre aquesta iniciativa.

La resposta, segons el impulsors de la prova, va superar les seves expectatives des del començament. Havien preparat 1.000 bosses, hermètiques i fàcils de penjar a la motxil·la, pensant que serien suficients per anar fent la rotació Namche – Lukla – Namche a mida que la gent les anés baixant. Aviat, però, van veure que havien fet curt i això els va obligar a incrementar la freqüència dels viatges de retorn de les bosses des de Lukla a Namche.

Durant els dies que ha durat la prova, hi han participat més de 2.500 persones que baixaven de Namche cap a Lukla i s’han emportat més de 5.000 bosses de residus, el què suposa una mitjana d’una mica més de dues bosses per persona. El rècord el té una persona que se’n va endur 14!

• 

• 

• 

Segons els impulsors del projecte Sagarmatha Next, això confirma la bona acollida de la proposta Carry Me Back i per la propera temporada, a la primavera de 2020, preveuen la implantació definitiva, allargant el transport fins a Kathmandu.  

Amb aquesta iniciativa es fa un pas important en la direcció de no incrementar la petjada ecològica de la nostra activitat turística. Un bon exemple de com conscienciar els viatgers de no deixar residus on no hi ha sistema de tractament ni reciclatge.

Com diu el títol, en aquest post volia parlar només d’aquest petit “descobriment” que vaig fer aquí a Namche i que està entre el romanticisme i la història. Però, en començar a escriure, de seguida em vaig adonar que per la gent que segueix el meu blog i no ha estat mai a Namche, podia ser interessant posar-ho en context i explicar l’origen i evolució d’aquest poble que, al meu parer, és un fet molt singular no sols aquí al Khumbu sinó a totes les zones de muntanya de Nepal. I per qui ja ho conegui o tingui pressa (ai la pressa dels occidentals!) pot anar directament al darrer apartat on hi trobarà la informació d’aquesta petita troballa.

Namche

Namche, anomenat Nauje en la llengua Xerpa, és un poble que es va crear fa menys de 150 anys en una zona que, segons la tradició oral, era plena d’arbres, sobretot ginebres i avets. Per això al principi en deien Nagchhe, que significa “el gran bosc”, i que va derivar cap a Nauje. Els primers pobladors van tallar grans quantitats d’arbres de manera que avui l’amfiteatre natural on hi ha el poble de Namche és una zona sense arbres. No obstant en els darrers anys estan repoblant els voltants amb arbres autòctons per iniciativa de veïns i del Sagarmatha National Park.

• 

• 

El comerç i el mercat setmanal

Namche mai ha sigut un poble agrícola i ja des del principi els seus habitants, molts dels quals  van arribar dels pobles dels voltants, es van dedicar al comerç d’intercanvi entre Nepal i Tibet. Les principals matèries que els comerciants xerpes del Khumbu intercanviaven eren sal i llana provinent del Tibet per arròs i cereals de l’Índia i el Nepal. Això els va fer prosperar ràpidament gràcies a que el govern nepalès a mitjans del segle XIX va concedir als xerpes el monopoli comercial amb Tibet a través del coll del Nangpa La, que és el coll per on van entrar els primers xerpes provinents del Tibet fa més de 500 anys. Avui en dia la comunitat xerpa de Namche és considerada una de les més riques de Nepal.

Els primers anys, Namche era sobretot un lloc on els comerciants emmagatzemaven les mercaderies fins que a principis dels anys 1900 es va anar convertint en el principal centre comercial de la zona. Això va ser així fins que el 1959 la Xina va ocupar el Tibet i el govern xinès va tancar el pas pel coll del Nangpa La, que comunica el Khumbu i el Tibet, i així va ser com es va aturar el comerç entre els dos països. Al cap de pocs anys la Xina va autoritzar als tibetans per anar fins al mercat de Namche però no als xerpes per entrar al Tibet.  Finalment, el 2012, ho van prohibir totalment perquè hi havia massa tibetans que no tornaven, ja fos per quedar-se a Namche o altres llocs com a refugiats o per anar a trobar el Dalai Lama a l’Índia.

Fins el 1964 el mercat setmanal de Namche no existia ja que els mercats setmanals són habituals a Nepal però no són un costum xerpa. Fins llavors les mercaderies que es guardaven a les cases i els comerciants les venien sota demanda. Va ser un oficial militar del primer destacament que el govern nepalès va establir a Namche, qui va iniciar el mercat per cobrir les necessitats dels soldats que eren més àmplies i diverses que les dels xerpes. Des de l’inici va ser un mercat de dissabte fins que fa un parell d’anys es va ampliar al divendres tot el dia i el dissabte a migdia. 

• 

• 

El creixement de Namche

Els primes anys Namche era un poble molt petit. Se sap que a l’any 1855 hi havia 55 llars i ja fins el 1990 no trobem les següents dades que parlen de 115 llars i 530 habitants. I des d’aleshores fins avui ja no hi ha dades fiables del creixement de Namche ja que els censos donen dades per agregacions de pobles. No obstant les estimacions parlen d’unes 270 llars i 900 habitants l’any 2001 i  320 llars i poc més de 1.000 habitants l’any 2011.

En canvi sí que hi ha dades de la evolució del turisme i dels allotjaments a Namche. L’any 1964 hi van venir tan sols 20 turistes, però a l’any 2000 van ser 25.291 i el 2018 van arribar als 56.303. Això ja dona una idea de la magnitud de l’impacte del turisme en aquest poble.                                                                    

• 

• 

• 

Pel que fa a l’allotjament dels turistes, fins a començaments dels anys 1970 acampaven en tendes o s’allotjaven en cases particulars dels mateixos guies que els acompanyaven. No va ser fins a l’any 1971 que es va obrir el primer lodge. Al cap de 2 anys ja n’hi havia 3 i a l’any 1990 se n’havien obert 30, amb una capacitat de 600 llits. L’any 2012 hi havia 51 allotjaments entre lodges i hotels i actualment n’hi ha 60.

Com a bon poble de comerciants que són, la primera botiga es va obrir el 1967, és a dir, 4 anys abans que el primer lodge. El 1990 ja hi havia 15 tea shops i 25 botigues. I va ser a l’any 2000 que van aparèixer les primeres bakeries, que oferien pastes i capuccinos. Actualment n’hi ha 14.

• 

• 

El gran nombre de turistes i la infraestructura que s’ha creat en el darrers 50 anys, ha fet de Namche un poble atípic entre els pobles del Khumbu. Durant les temporades de primavera i tardor s’assembla més a una petita ciutat turística occidental que no pas a un poble rural de qualsevol vall que hagis de caminar dos dies per arribar-hi. És el paradigma de la capacitat transformadora del turisme aquí al Khumbu.

El primer lodge

Aquell primer lodge, que tenia per nom Sherpa Hotel, es va obrir l’any 1971 en un edifici existent, de construcció tradicional xerpa, que constava de dues plantes. La inferior, amb entrada des del camp del darrera, estava destinada a magatzems i corrals pel bestiar com era costum a les cases xerpes. La planta de dalt era on s’allotjaven els turistes i tenia entrada independent des del camí que ara és un dels carrers principals de Namche. Sobre la porta d’accés encara s’hi pot llegir perfectament Sherpa Hotel.  

• 

• 

• 

Constava d’un vestíbul d’accés, una gran cuina, una sala menjador i una gran habitació comunitària per a tot els hostes. El “menú”en aquells anys era a base de patates, arròs i més patates.

• 

• 

• 

L’edifici on hi havia el Sherpa Hotel encara existeix tot i que en molt mal estat, com es pot veure en les fotografies. Avui serveix de magatzem de mals endreços i té els dies comptats ja que a començament de l’any que ve està previst que l’enderroquin per construir-hi un nou edifici per a usos comercials i de serveis. És per això que he volgut deixar aquest modest testimoni del que va ser l’inici del serveis d’allotjament que en menys de 50 anys han transformat radicalment el poble de Namche.

Fa pocs dies, caminant pels voltants de Namche em vaig trobar amb un home, ja gran, que caminava poc a poc, vestit amb elegància a la manera tradicional dels xerpes i que anava resant tot contant els mantra que recitava amb les boles del threng-nga, una mena de rosari que fan servir els budistes.

La seva cara em va resultar familiar i després d’uns segons de dubte (jo soc molt mal fisonomista) vaig recordar unes fotos seves que havia vist i vaig adonar-me que era en Kanchha Sherpa, l’últim membre viu de tot l’equip de 103 xerpes i 13 expedicionaris que van formar part de l’expedició que va arribar al cim de l’Everest per primer cop, el 29 de  maig de 1953.

Ens vam saludar i vam intercanviar unes poques paraules de presentació, ens vam fer unes fotos i vam quedar de trobar-nos un dia a casa seva per parlar tranquil·lament. I cadascú de nosaltres va seguir el seu camí d’aquell matí de tardor, assolellat.

• 

• 

Així va ser com vaig conèixer a qui el Nepali Times va batejar com The last of the first (L’últim dels primers) i que jo m’he permès fer servir per titular aquest post.

Kanchha Sherpa té ara 86 anys però en tenia tot just 19 quan va conèixer Tenzing Norgay, el xerpa que va liderar l’equip de xerpes que van fer possible que el mateix Tenzing i Edmund Hillary trepitgessin per primera vegada el cim més alt de la terra, l’Everest (8.848 m).

La història del Kanchha és una història curiosa, que quan ell l’explica li brillen els ulls d’una manera poc freqüent en una persona de la seva edat. Fa emocionar.

El 1952, quan una expedició suïssa va passar per Namche de camí a l’Everest, Kancha Sherpa va quedar impressionat amb el material i el “glamour”, diu ell, dels muntanyencs. Tan forta va ser la impressió que li van causar que, amb 19 anys, ell i tres amics seus van marxar de casa, a peu, cap a Darjeeling (Índia). Allà, una dona de Thame els va conduir fins a Tenzing Norgay, que va resultar que coneixia al seu pare i que preparava l’expedició de John Hunt i Edmund Hillary de 1953 a l’Everest. Ambdues coses van ser decisives perquè el contractés.

Ell, fins llavors havia fet de portejador transportant càrregues de sal, blat de moro o arròs amunt i avall del camí que porta fins el Tibet a través del coll del Nangpa La (5.800 m). No tenia cap experiència d’escalar muntanyes però va aprendre ràpid i es va guanyar l’admiració i el respecte dels membres de l’expedició. Així, al cap de pocs dies ja transportava bombones d’oxigen i altres càrregues des del camp base cap als camps d’alçada que s’anaven instal·lant i així va arribar fins al Coll Sud de l’Everest (8.000 m).

Parlant de fins on havia arribat, em deia “Jo no estava especialment interessat en arribar fins dalt de tot però tampoc ho hauria pogut fer perquè no tots estàvem autoritzats pel govern del país, per arribar fins el cim”.

Durant 20 anys va continuar fent de portejador d’alçada per a diverses expedicions fins que, el 1973, una allau va matar 11 xerpes, entre ells el seu germà Jangbu. Va ser llavors quan, davant la insistència de la seva dona, ho va deixar. Encara va continuar uns anys fent de guia per a grups de trekking i pocs anys més tard va obrir el lodge Nirvana Home a Namche, aprofitant l’increment del turisme de muntanya que va esclatar els anys 1980.

Gràcies a això els seus fills, dues noies i dos nois, van poder estudiar i es van establir a Kathmandu i Dinamarca. Avui, és seu fill petit Tshering qui, després d’haver viscut 12 anys als EUA,  gestiona junt amb la seva dona el lodge que Kanchha va obrir i que gaudeix de molt bona reputació.

Actualment Kanchha passa mig any, l’estiu i l’hivern, a Kathmandu amb la seva filla gran Dawa i a la primavera i la tardor, que és quan fa més bon temps, s’està a Namche al lodge de la família.

• 

• 

És aquí on ens vam trobar fa pocs dies, a la seva senzilla habitació, assegut en una butaca. Quan vaig arribar-hi estava resant fent girar un mani lhakor (un d’aquells petits molinets d’oració amb mantras gravats). Això em va inspirar la primera qüestió que li vaig plantejar sobre com el budisme havia influït en la seva vida. Em va dir “ha sigut i és el meu estil de vida perquè estic convençut que en aquesta vida en tot moment hem fer el bé, respectar persones i animals i ajudar a la gent necessitada. Això complau els déus i és el camí adequat per una propera vida (després de la reencarnació) en plenitud”.

Vam parlar de Tenzing i Hillary. Em va explicar que estaven molt units i que es refiaven l’un de l’altre sense límits i que s’havien dit: “si vivim, vivim tots dos i si morim, morim tots dos”. I van viure tots dos. També em va dir que tots dos havien arribat al cim junts, al mateix temps.  Això deixa sense sentit la polèmica que tantes vegades s’ha suscitat sobre qui havia trepitjat primer el cim.

Va explicar que el poble Sherpa li està molt agraït a Hillary per com ell els va ajudar durant la resta de la seva vida, mitjançant la creació de l’Himalayan Trust (https://himalayantrust.org) per construir escoles i hospitals.

• 

• 

Ara fa 3 anys, va decidir, amb l’ajuda i el compromís de la seva família, crear la Kanchha Sherpa Foundation (https://kanchhafoundation.org) per ajudar a l’educació dels nens i nenes. Amb algunes donacions importants i sobretot amb les petites donacions que reben, poden ajudar a les escoles de Namche i Thame i a una escola de prop de Kathmandu, on distribueixen motxilles pels alumnes, donen uns premis anuals als millors estudiants i també distribueixen material escolar.

Vam acabar la nostra trobada parlant de si per la gent Xerpa d’aquestes valls el turisme ha sigut positiu o negatiu. La seva resposta va ser: “El turisme ha estat bo per als xerpes” però de seguida va afegir “però és dolent per als déus “. I com si ho volgués il·lustrar va dir: “Quan era petit, a l’hivern les muntanyes eren ben blanques de neu. Ara, els cims són negres. Això no és bo!”. Un resum savi del què és el canvi climàtic aquí al Khumbu … i arreu.

Descripció del territori

Els Xerpes van arribar a aquestes valls fa poc més de 500 anys procedents de l’est del Tibet, en diverses onades migratòries entre els segles XVI i XVIII, i es van establir en el que avui es coneix com el districte de Solukhumbu format, de nord a sud, per les zones de Khumbu, Pharak i Shorong (Solu en nepalès).

La darrera Constitució de Nepal aprovada el 2015 va establir una nova organització administrativa amb províncies, districtes i municipalitats. Com a conseqüència d’això es va crear la Khumbu Pasang Lhamu Rural Municipality (KPLRM)que comprèn les zones del Khumbu, Pharak i la part nord de Shorong des del poble de Kharikhola fins a sota Lukla. Aquest territori és on desenvolupo el meu projecte.

El nom d’aquesta municipalitat honora a Pasang Lhamu Sherpa, la primera dona xerpa i nepalesa que va pujar l’Everest. Va ser el 22 d’abril de 1993 i al baixar, ella i el seu marit van morir quan tot just eren al cim sud de l’Everest a causa del mal temps que es va girar de manera sobtada.

La evolució de la població Xerpa

Segons l’antropòloga americana Sherry Ortner, els primers xerpes van arribar al Khumbu l’any 1533 i vint anys després, el 1553, ja s’estenien fins a la zona de Shorong situada més al sud i a menys altitud que el Khumbu. Van viure amb total independència i tranquil·litat durant gairebé dos segles fins que el 1717 van ser sotmesos per una dinastia hindú i el 1772 pel regne Gorkha, al qual van haver de començar a pagar tributs. Tret d’aquesta qüestió, gens menor per suposat, van continuar gaudint d’un alt nivell d’autonomia ja que ningú s’acostava a zones tan remotes i de difícil accés.

Això va ser així fins els anys 1960 en que, a causa de les tensions polítiques entre els dos estats veïns, la Xina i l’Índia, el govern nepalès va començar a obrir-hi oficines governamentals i a situar-hi destacaments de policia i de militars. Això, i la declaració de parc nacional el 1976 gestionat inicialment per funcionaris no xerpes, va suposar la pèrdua de la capacitat de gestionar-se ells mateixos els seus interessos.

Malgrat les poques dades disponibles, se sap que només a la zona del Khumbu, l’any 1836, hi havia 169 llars i el 1957 ja n’hi havia 596. Ja amb dades de censos moderns, sabem que el 1991 les llars s’havien incrementat fins a 830 i segons el darrer cens disponible (2011) se’n van comptabilitzar 1.031. 

Segons aquest darrer cens en el conjunt de les tres zones de la KPLRM, l’any 2011 hi havia un total de 2.433 llars, la qual cosa ens indica que gairebé la mitat de les llars d’aquest territori estaven situades a la zona del Khumbu, és a dir a Namche i als pobles de més amunt.

• 

• 

Pel què fa al nombre d’habitants, en el conjunt de la KPLRM, l’any 2001 hi vivien 8.243 persones i l’any 2011, 8.969 de les quals només 5.212 (el 58%) eren de l’ètnia Xerpa. Aquestes xifres ens mostren el canvi en la composició de la societat d’aquesta territori que en poc més de 60 anys ha passat de ser 100% Xerpa a un 58% de mitjana.  Si ho mirem per zones veiem que la proporció de població Xerpa augmenta de sud a nord i amb l’alçada de les zones, un 40% a la zona de Shorong (Solu), un 52% a Pharak i la més alta al Khumbu, un 74%.

Això s’ha produït per dos factors. Un és l’arribada de persones d’altres ètnies, algunes destinades a la zona pel govern del país (funcionaris, policies i militars)  i la majoria atretes per les oportunitats de feina que ofereix l’activitat turística.

L’altre factor és l’emigració de xerpes cap a Kathmandu o a l’estranger que, en tan sols 10 anys (2001-2011), ha fet disminuir la població Xerpa en 500 persones (un 10%). Aquesta tendència va en augment per dues causes. La primera és que a mida que millora el nivell econòmic de les famílies aquestes decideixen establir-se a Kathmandu o a l’estranger o bé hi envien els fills a estudiar ja des de petits. La segona causa és que l’increment del nombre d’escoles i d’alumnes i el convenciment de pares i mares que l’educació dels fills és la millor garantia que puguin tenir una vida millor que la seva, fa que cada vegada hi hagi més noies i nois que segueixen els estudis a Kathmandu. En ambdós casos, un cop acabats els estudis molt pocs tornen al lloc d’origen.

Aquest fet pot semblar una contradicció, o potser ho és, ja que l’increment i millora de la formació en aquestes valls, fet indubtablement positiu, alhora provoca que el jovent més ben preparat s’acabi establint fora del territori que els ha vist néixer.