Si un dia aneu caminant pel camí de Namche cap a Gokyo o al camp base de l’Everest, trobareu un home assegut en una cadira al costat d’una caixa on fer donatius i unes pissarres amb molts idiomes, el català entre ells, on explica què fa i perquè demana diners.
Lama Seru esperant donacions 
Pissarres informatives
És en Pasang Sherpa, més conegut popularment com a Lama Seru. Ara té 81 anys i encara treballa amb passió per a la millora dels camins que, des de Namche cap amunt, arriben al peu del Sagarmatha (Everest). Això ho ha fet de manera voluntària durant els últims 35 anys i encara continua fen-t’ho malgrat la seva edat i que ja que no hi pot veure ni sentir bé.
S’ha guanyat una bona reputació per la seva dedicació a millorar els camins del Khumbu. Ho ha fet amb el seu propi treball i amb les donacions dels visitants. Va començar reparant i millorant un camí d’uns 14 quilòmetres de longitud des de Dingboche a Phungi Thenka, passant pel monestir de Tengboche, i una pista de 5 quilòmetres des de Pheriche fins al camp base de l’Everest.
Justament fa pocs dies que ha acabat la construcció (o reparació) del camí des de Phungui Thenka fins a Namche, que té uns 6 quilòmetres. Durant aquests anys també ha construït 16 zones de repòs en aquests camins i fins i tot un chorten (stupa, en nepalès).
Lama Seru el 2014 
Lama Seru el 2019
Jo el vaig veure per primera vegada l’any 2002 molt més amunt que no pas ara, però sense adonar-me realment del què estava fent. 12 anys més tard, el 2014, ja el vam trobar al començament del tram de camí més planer que hi ha abans d’arribar a Namche, amb les mateixes pissarres d’ara. Aquest darrers dies ja s’instal·lava a tocar Namche. Abans de l’arribada de l’hivern, com era el seu desig, ha arribat al final (o el principi segons es miri) d’aquest llarg camí.
La història d’aquest home comença quan tenia 18 anys i per primera vegada va acompanyar un trekking cap a la regió de l’Everest. Llavors ja es va adonar del mal estat dels camins i de com n’eren de perillosos tant pels turistes com per la gent del país.
Uns anys més tard va deixar els trekkings per dedicar la seva vida a millorar els camins que van cap a l’Everest. Al començament vivia en una tenda fins que més endavant es va casar amb Lakpa Yangji, de Khumjung, i des de llavors viuen en una casa llogada a la sortida d’aquest poble.
Treballant a l’últim tram abans de Namche 
Tram de camí acabat
Al principi era ell qui feia els treballs però més endavant, a causa de la seva edat, va contractar dos treballadors. Tot i que ja és molt gran diu que se sent amb forces per continuar amb aquesta tasca, com ell mateix diu, fins al final dels seus dies.
Fa dos anys va ser distingit amb el premi Nagarik Nayak (Nagarik Herois) 2017, que atorga anualment el diari nepalès My Republica, per les seves tres dècades d’esforços en millorar els camins del Khumbu, que han permès salvar vides de persones i de bestiar que hi circulen.
La seva principal preocupació però, és saber si l’administració s’encarregarà del manteniment d’aquests camins un cop ell ja no hi sigui.
Quan estava acabant d’escriure aquest post he sabut que just en acabar aquest últim tram de camí, es va posar greument malalt i el van traslladar amb helicòpter al poble de Salleri, situat a la zona baixa d’aquesta regió, on ell va néixer i encara hi te casa. És allà on actualment s’està recuperant de la malaltia i aquí tots esperem poder tornar a veure’l assegut a la vora d’algun camí, continuant aquesta feina que tant l’apassiona.