BELLESA I IMMENSITAT – LES QUATRE ESTACIONS A L’HIMÀLAIA

Tot l’art no és més que la imitació de la naturalesa (Sèneca)

(Per ambientar la lectura d’aquest post us deixo l’enllaç d’una versió reduïda de les quatre estacions de Vivaldi  https://www.youtube.com/watch?v=NnygRClLHU4)

Sovint, quan parlem de la bellesa o de les dimensions d’un lloc que hem visitat, diem que són indescriptibles. En realitat volem dir que ens han impressionat tant, que ens costa trobar les paraules per descriure-les. Quan el juliol de l’any passat vaig arribar al Khumbu, el fet que era l’època del monsó i el paisatge quedava parcialment amagat pels núvols, em va fer adonar com n’era de diferent comparat amb les altres vegades que hi havia anat.

Una cosa semblant em va passar a l’arribar a Namche després d’un parell de dies de caminar, gairebé sol, pel camí que puja des del petit aeroport de Lukla. Vaig trobar-me de cop amb un poble tranquil, allà on durant les temporades turístiques hi ha un poble bulliciós, ple de gent anant amunt i avall.

Els sentiments que aquests dos fets em van provocar em van impulsar a buscar les paraules per descriure els canvis que les diferents èpoques de l’any produeixen en el paisatge i en l’ambient i la vida de Namche. I així va ser com, ja des del principi, vaig començar a escriure sobre les quatre estacions i, malgrat haver-me perdut la primavera a causa del retorn forçat abans d’hora, he volgut acabar el què vaig començar. Aquest és el resultat.

L’estiu

29 de juliol. Lukla. 2/4 de 8 del matí. Després d’un vol de mitja hora entre núvols matinals, travesso el poble amb els carrers molls i sense una ànima. Enfilo el camí que, en un parell de dies, em portarà fins a Namche. Vaig sol. Camino sense presses. Ideal per observar i pensar.

Està núvol, no es veu cap cim. Cada cop que aixeco la mirada del camí i veig el que m’envolta, els ulls se m’omplen d’un verd intens. Un verd que m’acompanyarà tot l’estiu allà on vagi, fins on arriba la vegetació. Hi ha salts d’aigua per tot arreu. Els rius baixen molt plens d’aigües ràpides i sorolloses. Tot plegat, per mi, que només havia estat allà a la tardor, és una sorpresa.

Durant els matins no plou. És a la tarda quan ho fa, i molt. Això em permet arribar a Namche sense obrir el paraigua, gaudint fins i tot d’estones de sol. Pel què vaig anar veient durant la resta de l’estiu, les pluges intenses de la segona meitat del monsó es van desplaçar un mes i mig, i van acabar ben entrada la tardor. Un efecte més del canvi climàtic.

Un cop instal·lat a Namche, les passejades pel poble em van descobrir un Namche diferent del que jo coneixia. Molt pocs turistes, només una botiga oberta (sort del mercat setmanal), la majoria d’hotels, lodges i cafeteries també tancades. Carrers tranquils, amb la gent del poble asseguts fent-la petar i observant els pocs estrangers que ens movíem pels carrers. La sensació de pau i tranquil·litat, no per esperada, em va sorprendre. Era com viure en un poble que estigués fora del circuit turístic.

A la part més elevada de Namche hi ha un mirador excepcional, el View Point. El vaig convertir en el meu punt d’observació dels canvis del paisatge durant tot el temps que viure allà. Un mirador amb una vista espectacular, no només de l’Everest, sinó de totes les muntanyes que envolten les valls del Khumbu. Dos o tres cops per setmana hi pujava per documentar els canvis de paisatge.

Durant els mesos d’estiu, molts dies els cims estaven amagats per les boires i llavors era quan, encara que no fes sol, destacava el verd intens de boscos i prats. Un verd que, els dies de sol, quedava eclipsat per les vistes espectaculars de les muntanyes nevades.

Allà, l’estiu és l’època d’anar a buscar bolets. Tothom surt a buscar-ne i, per cert, són boníssims! Sobretot acabats de collir.  Els assequen en grans quantitats i així en tenen per tot l’hivern, que és quan és més escassa la poca verdura que habitualment hi ha.

La tardor

El desplaçament de les pluges va afectar molt l’inici de la tardor i de la temporada turística per excel·lència. Tots els pobles i especialment Namche van patir les conseqüències de les pluges tardanes. Els avions i helicòpters no podien volar entre Kathmandu i Lukla i per tant els turistes no arribaven i les reserves s’anaven anul·lant o canviant de dates. Fins a final de la primera quinzena d’octubre la situació no es va normalitzar i llavors sí, Namche va quedar envaït per centenars de turistes que omplien carrers, botigues i allotjaments. La tranquil·litat s’havia acabat. És el moment del negoci i el poble sembla que es transformi.

Acabades les pluges, el paisatge va iniciar el pas del verd dels prats d’herba al marró de l’herba seca, i del fang dels camins a la pols, una pols fina que se’t posa per tot arreu quan camines. Però també és època de flors, moltes flors. A mi em va semblar una tardor primaveral.

Els rius disminuïen molt de cabal. Veia com els salts d’aigua s’anaven aprimant dia a dia. A finals de novembre ja es van començar a glaçar. L’hivern trucava a la porta. Els guies i escaladors ja ho esperaven perquè és quan la temporada de trekkings i expedicions s’acaba i les escoles d’escalada comencen les pràctiques amb gel. No els cal anar gaire lluny de casa.

La tardor, per la gent del país, és el temps de fer calaix i pels turistes és la millor època de l’any ja que el temps s’estabilitza i els dies són assolellats. Encara que les nits vagin sent més fredes, si fa sol, de dia pot arribar a fer calor. Molta gent la veus caminant amb màniga curta a primers de desembre.

El desembre també és el temps de recollir fulles seques al bosc per fer adob, i de tallar llenya. A mesura que els camins es buidaven de turistes vaig anar veient com s’omplien de gent del país carregats de llenya fins dalt de tot. És moment de preparar-se per l’hivern que és a punt d’arribar.

L’hivern

Tot i que encara faltava una setmana per l’hivern astronòmic, jo ja en vaig tenir un petit tast baixant de Namche cap a Kharikhola, de camí cap a casa per passar el Nadal. L’endemà d’haver deixat Namche, el cel va enfosquir-se, la boira va baixar i la neu va caure amb força fins a cotes baixes. Namche va quedar sota una capa de 50 cm de neu.

La neu també va emblanquinar un tram del camí cap a Kharikhola. Amb el meu amic Pasang, vam comprovar els efectes de la neu, sobretot quan no passa d’un pam de gruix, quan es barreja amb la pols dels camins i els excrements dels centenars de mules que hi transiten. Es forma una mena de fang que rellisca més que si fos greix. Mantenir l’equilibri, fins i tot amb l’ajuda dels bastons, és tot un repte. El tercer dia de baixada vam arribar al lodge on vam fer nit, fets un fàstic. Vam haver de rentar guants, pantalons, mitjons i botes. Gràcies a l’estufa del lodge, l’endemà vam continuar nets i secs.

Tot i no ser un hivern de molta neu i de molt fred, a finals de gener a Namche hi va haver una nevada de més d’1 metre de gruix, que a Thame va ser més de 2 metres. Va ser un hivern de petites nevades (10 o 15 cm), molt freqüents, que, gràcies a la força de la insolació a aquelles alçades, es fonien ràpidament. Això sí, allà on no es fonia de seguida, a la nit es glaçava i llavors s´hi quedava per molts dies.

Aquest hivern, a Namche, la temperatura mínima “només” va ser de -9,9 ºC. El més habitual és que la temperatura mínima baixi fins a -20 ºC. Tot i així, un cop allà vaig poder comprovar l’efecte menys visible però que més afecta la vida diària de tothom, les canonades d’aigua glaçades. Bona part de les cases i lodges per sobre dels 3.000 metres d’alçada, es queden dos o tres mesos sense aigua, amb les dificultats que això suposa. Tothom ha d’anar a buscar aigua amb bidons a alguna de les fonts del poble o al riu, que en molt poques ocasions es congelen. I quan això passa l’últim recurs és fondre neu.

Us preguntareu què fa la gent a l’hivern en aquestes condicions. Doncs, els que poden, baixen a Kathmandu on fan vida social, els més afortunats viatgen a zones baixes del país o a l’estranger. També és temps de casaments. Actualment la majoria de casaments Xerpes es fan a Kathmandu. És per això que en tot el temps que vaig ser allà dalt no en vaig poder veure cap.

Les escoles són tancades. Gairebé no hi ha turistes. Lodges i botigues també estan tancades. La gent, quan fa sol, seu en els racons assolellats, xerren entre ells i com que són molt curiosos, sempre estan a punt de donar conversa a qualsevol estranger que passegi pel carrer. Ja cap al final de l’hivern arriba el seu Cap d’Any, l’escola obre, els turistes comencen a arribar per la temporada de primavera i poc a poc les botigues i els allotjaments comencen a obrir. És com un sortir d’una hivernació.

La primavera

Aquest any, a primers de març el govern nepalès va prohibir tots els vols internacionals d’entrada a Nepal i el flux dels turistes, que havia començat a finals de febrer, es va estroncar en sec. La primavera turística es va esfumar abans de començar. Penseu que la primavera és la temporada de les expedicions, el negoci més lucratiu d’aquesta regió. Aquest any no n’hi va haver cap. I els pocs estrangers que érem per allà, vam desaparèixer, com per art de màgia, en pocs dies.

Al marge del turisme, la primavera és la temporada més esplèndida del Khumbu. És el temps de les flors, però també de plantar les patates que són el principal cultiu de la zona i un aliment bàsic de la seva dieta, juntament amb l’arròs i les llenties.

Pel què he pogut saber, l’esclat de la primavera és impressionant per la gran varietat de flors que creixen per tot arreu i la floració dels arbres. En especial els nerets (rhododendron arboreum) que, a diferència d’aquí, al Nepal són arbres molt alts. La seva flor rosada és el símbol de Nepal. Al Khumbu hi ha boscos de nerets molt extensos, que viuen fins a 4.000 m d’alçada. Les fotos “primaverals” que afegeixo a aquest text són les que m’ha enviat el meu amic Pasang. Confio que, a no molt tardar, pugui tornar-hi i gaudir de la primavera del Khumbu en viu i en directe, i compartir-ho amb tots vosaltres

L’última vista de l’Everest, el primer dia de primavera, ja camí de casa

Ja veieu, una experiència, la meva, que havia de ser de quatre estacions, com les de Vivaldi, que finalment ha sigut de tres, això sí, viscudes intensament.