KHOLE PHEP! – L’ADÉU DELS XERPES

El darrer post del projecte Sherpa Life

El pitjor dels comiats no és haver de deixar tot allò que has conegut sinó adonar-te de tot allò que no has arribat a conèixer.

Una des primeres coses que vaig aprendre en arribar al Khumbu va ser que aquella paraula omnipresent, gairebé màgica, Namaste, que tothom fa servir al Nepal per saludar-se, no és una paraula Xerpa sinó nepalesa. Està tan estès el seu ús que quan els xerpes es dirigeixen a un estranger mai fan servir el seu equivalent Xerpa: Tashi Delek (o Trashi Dele). Va ser aquesta expressió la que més portes em va obrir i més somriures em va regalar quan visitava gent Xerpa durant la meva estada en aquelles valls. Aquesta i dues expressions més, khole phep (adéu) i thuuche thuuche (gràcies) és tot el meu bagatge per a les relacions socials, en llengua Xerpa, que m’he emportat cap a casa. Molts pensareu, limitat, oi? Doncs sí, però aprendre la llengua Xerpa no formava part dels meus objectius quan vaig preparar el projecte Sherpa Life.  

Aquesta introducció em serveix per encetar aquest post, que és una breu reflexió per respondre les preguntes que moltes amigues i amics, entre els que ja hi compto els subscriptors i seguidors del meu blog, m’heu fet durant el darrer any: Ha valgut la pena? Quin balanç fas de la teva experiència?   

Per posar-ho en context vull recordar quins eren els tres objectius del projecte:

  • Observar, conèixer, entendre i difondre com és la vida dels habitants Sherpa de les valls del Khumbu, de Nepal, en el segle XXI
  • Analitzar l’impacte econòmic, social i cultural de trekkings, expedicions i activitats turístiques sobre els habitants d’aquestes valls en els darrers 75 anys
  • Analitzar l’impacte que l’arribada de les tecnologies de la informació i comunicació ha tingut en la vida dels habitants del Khumbu

UN BALANÇ POSITIU

Per assolir aquests objectius em proposava passar un any sencer al Khumbu, per conviure amb els Xerpes d’aquelles valls, més enllà de les temporades turístiques. Em va semblar una manera pràctica, potser poc científica (o gens), d’aproximar-me a una realitat que intuïa molt interessant, encara que desconeguda per mi. Aquell any sencer es va convertir, ja abans de començar, en dos períodes de 5 mesos per raons de la limitació del visat per part del govern nepalès. I finalment, com ja sabeu, només han sigut 7 mesos per culpa d’aquest virus que ens envolta i ens ha canviat la vida.

A la pregunta de si ha valgut la pena, us he de dir que la resposta és: molt, moltíssim! He de reconèixer que quan vaig marxar cap allà, tot i estar molt motivat i convençut del que anava a fer, també tenia els meus neguits per com m’adaptaria a una forma de vida tan diferent de la nostra. Tant pel repte físic (salut, alimentació, alçada, moure’m sempre a peu, edat) com emocional (lluny de casa, de la família i els amics; m’avorriré? se’m farà massa llarg?). Doncs estic molt satisfet de com vaig superar aquests dos reptes.

La salut era la preocupació més gran que tenia i afortunadament em va respectar molt. En això em va donar molta tranquil·litat el projecte de recerca que la Dra. Carme Comellas, del CIMETIR de la Clínica Sant Josep (Althaia) de Manresa (https://www.clinicasantjosep.cat/serveis-medics/unitats-especialitzades/cimetir), va voler fer per estudiar l’impacte que una llarga estada a molta alçada (entre els 3.500 i els 5.500 m) podia tenir en la salut d’una persona de més de 70 anys. Això m’obligava a fer uns controls diaris de diversos paràmetres de salut, que periòdicament enviava a la Dra. Comellas i dels que ella em retornava els seus comentaris. Aquest seguiment em donava una tranquil·litat que per mi sol segurament no hauria tingut.

La il·lusió per desenvolupar el projecte, la bona acollida i el suport de la gent d’allà (en especial del meu amic Pasang i tota la seva família) em van fer més fàcil el repte emocional. La tecnologia disponible en bona part del Khumbu, em va permetre sentir-me més a prop de casa. I la visita de la família a mitjans d’octubre va ser per mi com fer un reset (i per elles i ells també, n’estic segur).

LA VISITA DE LA FAMÍLIA

Ha sigut una experiència vital tan intensa que en cap moment vaig tenir la sensació d’avorrir-me  o perdre l’entusiasme. De fet, hi havia tant per descobrir i aprendre, tanta gent per conèixer, tant per explicar, que els dies passaven lleugers i plens de novetats i emocions.

Pel què fa als 3 objectius que em vaig proposar, els considero ben assolits. Els 27 posts que he publicat i les fotos del web (www.sherpalifeproject.com)  i de l’Instagram (#sherpalifeproject) crec són la mostra més palpable del resultat. Me’n sento orgullós tan pel què he pogut fer com, i sobretot, per haver-ho pogut compartir amb tanta gent.

EL PROJECTE EN XIFRES

En aquest post m’ha semblat interessant (o al menys curiós) afegir unes quantes xifres sobre el desenvolupament del projecte. Aquí les teniu:

Durada del projecte: 6 mesos i mig

Dies passats al Khumbu: 177

Recorreguts a peu: 1.215 Km

Temps caminant: 435 hores

Alçada màxima: 5.643 m (cim del Kala Patthar)

Desnivell acumulat positiu: 56.023 m

Desnivell acumulat negatiu: 60.904 m

Pobles o nuclis habitats visitats: 50

Escoles visitades: 13

Monestirs visitats: 23

Hospitals visitats. 2

Centres de salut visitats: 11

KHOLE PHEP (ADÉU)

Han passat 12 mesos des d’aquell primer post que vaig titular Preparant el camí de Catalunya a Namche i allò que era un projecte ara ja és una realitat. Allò que era el neguit de començar l’aventura ara ja és la satisfacció per tot el què he aprés, tota la gent que he conegut, tots els llocs que he visitat i tots el suports que he tingut.

És el moment d’obrir un parèntesi entre el què he fet i el què m’agradaria fer d’ara en endavant. Alguna exposició, material audiovisual, xerrades de divulgació i, si me’n surto, un llibre. Si amigues i amics que tan m’heu insistit que escrivís un llibre, ho provaré. Material no me’n falta, il·lusió tampoc. Veure’m què en surt de tot plegat.

Per tant, tal com diu la cançó: no és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant. Un instant que serà una mica llarg però al final espero retrobar-vos per seguir compartint. Thuuche thuuche (gràcies) per ser-hi i fins aviat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *