Categoria: Sense categoria

El context

Després de visitar totes les escoles que hi ha des de Lukla cap amunt, em sembla interessant escriure un post parlant de l’ensenyament aquí al Khumbu.

Fa tan sols 58 anys que es van crear les primeres escoles modernes en aquestes valls. Fins llavors els monestirs eren les úniques institucions educatives on hi anaven els estudiants que volien fer-se monjos, i per això la majoria dels laics es quedaven sense cap formació formal.

El 1960 hi va haver un primer intent per començar escoles a Namche i Chaurikharka, quan el govern nepalès hi va destinar uns quants mestres però va resultar que no tenien edificis on poder fer classe!

L’establiment d’escoles amb aules adequades i professors qualificats va començar el 1961 quan Edmund Hillary va fundar l’Escola de Khumjung. Aviat altres pobles veïns van demanar ajuda per poder tenir escola i així va ser com es van crear les de Thame (1963), Pangboche (1964) i Phortse (1968) a la part alta del Khumbu.

• 

• 

Com que aquí no hi havia persones alfabetitzades en Nepalès i Anglès, Edmund Hillary va haver d’anar a buscar mestres qualificats a la comunitat xerpa de Darjeeling, a l’Índia.

De Lukla cap amunt, ara ja hi ha onze escoles primàries i dues escoles secundàries superiors que acullen més de 1.500 alumnes.

Un fet que m’ha cridat l’atenció és que a totes les escoles que he visitat, cada matí, abans de començar les classes, fan formar els alumnes al pati, per nivells, i fan uns exercicis de gimnàstica, unes escoles a ritme de tambors i altres seguint el ritme d’una cançó que canten els alumnes més grans. També fan una pregària i canten l’himne nacional nepalès.

• 

• 

Per complementar aquesta introducció em sembla escaient parlar de tres escoles situades en tres pobles de la part alta del Khumbu: Khumjung (3.790 m), Thame (3.750 m) i Namche (3.450 m).

Khumjung Secondary School (Hillary School)

Creada per Edmund Hillary el 1961, va començar amb dues aules i va ser la primera escola de tot el Khumbu. El 1964 tenia prop de 50 alumnes i el 1974 ja eren 73.

Actualment consta de 17 edificis, amb dos nivells de jardí d’infància (3 a 5 anys) i 10 nivells de primària i secundària amb 21 mestres i un total de 314 alumnes (mitat noies i mitat nois). Les classes es fan en anglès i s’ensenya el nepalès i el xerpa. Per l’aprenentatge del xerpa tenen un sol professor que és un lama.  

• 

• 

A la mateixa escola hi ha una petita residència pels mestres que no són de Khumjung. Pels alumnes que són de lluny hi ha dos edificis (hostels) a la mateixa escola, on hi viuen durant tot el curs. Només van a casa durant els períodes llargs de vacances. Al poble hi ha dos hostels més, privats.

Himalaya Primary School – Namche

La primera escola de Namche va ser construïda l’any 1964 i l’actual, que consta de 3 edificis, es va construir entre el 2014 i 2015. Es va inaugurar el 24 de maig de 2015, un dia abans del fort terratrèmol que va sacsejar Nepal. L’escola pràcticament no va patir danys i després d’unes petites reparacions es va posar en funcionament us mes després.

• 

• 

L’escola consta de 13 aules i acull 220 alumnes que hi poden estudiar fins al nivell 8 i després segueixen fins el nivell 10 a l’escola de Khumjung. Hi treballen 12 mestres dels quals el govern només en paga 2 i la resta els paguen els pares amb una quota mensual de 1.000 rúpies (uns 8€) per alumne i ajudes de patrocinadors privats. Igual com passa a Khumjung, l’ensenyament es fa en anglès però també s’ensenya el nepalès i des de fa poc també el xerpa.

L’escola disposa d’un hostel propi on hi viuen uns 25 nens i nenes durant tot el curs. Al poble també hi ha un altre hostel privat on hi viuen una seixantena de nens i nenes.

Thame Basic School

Aquesta és una escola petita, creada el 1963, just 2 anys després de la de Khumjung. Ara és totalment nova doncs el terratrèmol del 2015 la va arrasar completament. Hi van tan sols 24 nens i nenes de 5 a 13 anys. Són 6 mestres i tenen 7 nivells. Han de tenir nenes i nens de diferents nivells en una mateixa classe. Fan classe en les llengües xerpa i nepalesa.

La seva principal preocupació és el poc nombre d’alumnes que tenen. Per això han creat un jardí d’infància per infants a partir de dos anys i mig, per encarrilar-los cap a l’escola.

• 

• 

Un dels factors que influeixen en el poc nombre d’alumnes és que no es poden quedar a viure al poble perquè no hi ha cap hostel  i per això les famílies de llocs allunyats de Thame prefereixen portar-los a Khumjung o Namche i així evitar que hagin de fer llargues caminades per anar i tornar de l’escola. Pel proper curs això deixarà de ser un problema ja que s’està acabant de construir un hostel a la mateixa escola. Amb això compten doblar el nombre d’alumnes en 3 o 4 anys.

L’esforç d’una família per aconseguir que el fill pugui estudiar

Per acabar aquest post us vull explicar el cas de l’esforç i la convicció d’una família que vaig conèixer, i especialment de la mare, per portar el fill a l’escola. És un exemple que em va emocionar.

Es tracta d’una família que viu al poble de Thamo, situat a una hora caminant des de Namche. Tenen un nen de 5 anys i van decidir portar-lo a l’escola de Namche però la seva situació econòmica no els permet afrontar la despesa anual d’uns 1.000 $ perquè es pugui quedar al hostel de l’escola.

El convenciment de la importància de l’educació pel seu fill fa que cada dia la mare acompanyi a peu el seu fill fins a l’escola de Namche (10 del matí) i se’n torni a Thamo. Hi ha dies que aprofita el viatge de tornada per transportar alguna càrrega i així guanyar algunes rúpies. A la tarda altre cop cap a Namche per recollir el seu fill (4 de la tarda) i cap a Thamo de tornada a casa. Això cada dia del curs. 4 hores de camí la mare i 2 el nen!

Un exemple d’una família que té clar el valor de l’ensenyament pel futur del seu fill. El dia que els vaig conèixer eren a mig camí de tornada a casa. La mare cansada però somrient mentre parlàvem i el nen amb unes ganes d’anar d’aquí cap allà com si tot plegat fos un joc.

Com en aquells documentals del Camí a l’escola, però en viu i en directe. Senzillament exemplar i colpidor!

Doncs sí i no. A primers d’agost, en el post VIURE CAMINANT, us explicava que a la part baixa de les valls del Khumbu ja estan obrint una carretera que tard o d’hora sembla que arribarà fins a Lukla. Doncs bé, un  mes i mig després sembla que serà més d’hora que tard.

Lukla és on comencen els trekkings d’aquesta zona i, tret que es pugi a peu des de més avall, a aquest poble només s’hi arriba amb helicòpter o amb els petits avions que poden aterrar al petit i perillós, aeroport Tenzing-Hillary.

Sovint els avions no poden entrar o sortir de Lukla per culpa de les condicions climatològiques i això suposa un gran inconvenient tant per la gent local com pels turistes. Sense anar més lluny, la setmana passada van estar cinc dies seguits sense arribar ni marxar avions, amb més de 300 persones bloquejades a Lukla que, per ser encara temporada baixa, és molta gent. I una quantitat semblant devien esperar-se a Kathmandu per pujar cap aquí.

No tan sols els avions no podien volar sinó que tampoc els helicòpters. Un dia alguns ho van provar i, de 12 que els van autoritzar a sortir de Lukla, 10 van haver de fer aterratges d’emergència abans d’arribar a Kathmandu. Els diaris i les xarxes n’anaven plens.

• 

• 

No és la primera vegada que passa. El novembre de 2011, més de 3.000 turistes van quedar encallats a Lukla després que les condicions meteorològiques adverses detinguessin els vols des de Katmandú durant sis dies consecutius. És un problema recurrent cada any.

Això va ser el detonant, suposo, que va fer sortir les autoritats de la municipalitat del Khumbu a explicar la represa del projecte d’allargar la carretera que des de Phaplu ja arriba a Kharikhola, el poble on comença la regió del Khumbu. Aquest projecte data de fa anys però a causa dels dos terratrèmols del 2015, va quedar aturat.

Els treballs d’obertura de la carretera des de Kharikhola (2.100 m) fins a Chaurikharka (2.700 m), a uns tres quilòmetres de l’aeroport de Tenzing-Hillary, ja han començat i esperen que estiguin finalitzats el juliol de l’any vinent. L’asfaltat haurà d’esperar encara, tot i que algunes veus diuen que podria estar enllestit el 2021.

La carretera s’aturarà a Chaurikharka i no anirà més amunt doncs ja entraria dins del Parc Nacional de Sagarmatha. A més està previst que en aquest darrer tram de carretera només hi circulin vehicles elèctrics.

• 

• 

Aquest projecte planteja però una gran incògnita. Quin increment tindrà el turisme de muntanya a la zona com a conseqüència d’aquesta millora? Això preocupa a molta gent de la zona doncs actualment ja hi ha puntes d’afluència de gent en plena temporada que esgoten la capacitat d’allotjament. Però no és només l’allotjament el que preocupa. És el subministrament d’aliments, l’atenció  sanitària, l’impacte mediambiental, els serveis bàsics com l’aigua o l’electricitat. Tot això, aquí requereix de molt més temps per adaptar-ho a una demanda més gran.

Si ara, amb 65.000 visitants per l’any, el Khumbu ja està al límit, què pot passar si n’arriben gaires més a curt termini? Doncs que poden morir d’èxit.

Avui us vull explicar un fet curiós i sorprenent que succeeix cada any al poble de Dingboche.

Dingboche és un poble situat en un terreny pla, arrecerat dels vents i molt assolellat. Està a 4.350 m. d’alçada, tan sols a 2 dies, caminant, del camp base de l’Everest i quan es fa un trekking és ideal per fer-hi una estada de 2 nits per acabar de fer una bona aclimatació abans d’enfilar-se fins els 5.300 m del camp base de l’Everest o els 5.600 del “petit” cim del Kala Patthar.

És un poble format per lodges, hotels, cafeteries i algunes cases dedicades a l’agricultura i la ramaderia. Està envoltat de molts petits camps, tots tancats amb parets de pedra, dedicats al cultiu de patates, blat sarraí i herba per alimentar els animals.

• 

• 

Com podeu imaginar, avui dia és un poble dedicat sobretot al turisme, però malgrat això, de mig juliol fins a primers de setembre és un poble “tancat”, on no s’hi pot fer cap activitat. Tots els edificis cases han d’estar tancats i tampoc es poden fer treballs de construcció, agricultura o ramaderia.   

A primers de setembre hi vam passar i us puc assegurar que feia una sensació estranya. Un poble amb la majoria d’edificis en bon estat però tots tancats literalment amb pany i clau, i sense ni una persona pel carrer.

• 

• 

Als camps del voltant tampoc hi havia ningú treballant. Les obres estaven parades i vam veure un lodge en construcció que ja fa dos anys que el van començar. Al no poder treballar durant aquest mes i mig de l’estiu, que és quan més es pot treballar aquí, en aquest poble les obres s’allarguen molt més.

Una norma centenària

Com jo, segurament us preguntareu el perquè d’aquest fet. Doncs bé, es veu que fa molt més de 100 anys, quan no hi havia turisme, i en aquesta plana sobretot s’hi cultivava ordi negre, els habitants del poble, molt influïts pels monjos d’un monestir proper, van adoptar una norma per protegir aquest cultiu.

L’ordi negre és originari d’Etiòpia i des de fa segles es cultivava en les terres altes de Nepal. Era, i és, molt apreciat pel seu valor nutritiu i perquè no necessita cap tipus de processament. Pot anar directament del camp a la taula. Però, resulta que és un cultiu molt sensible a qualsevol tipus de contaminació, ja sigui pel fum, pels residus o per qualsevol altre activitat humana o animal. Aquí hi ha l’origen d’aquesta norma centenària.

Actualment, però, aquesta norma ha perdut tot el sentit que tenia ja que, segons em van explicar uns veïns de Chhukung, un poblet de més amunt, fa dos anys només tres veïns van plantar ordi negre i aquest any cap!

Malgrat això la norma es continua aplicant encara que, segons aquests mateixos veïns, cada cop hi ha més gent en contra i alguns ja pensen que s’hauria d’anul·lar. Quan això passi, si és que passa, tindrem un altre exemple de com el turisme de muntanya va transformant aquestes valls.

Per vigilar el compliment de la norma cada any es designa un comitè de 3 persones, dues de Pangboche (que és d’on són la majoria de la gent que tenen lodges o terres en aquest poble) i una del mateix poble. L’incompliment de la norma comporta una sanció.

Tot i així, al tornar a passar per Dingboche, ja de baixada, vam passar per un camí més elevat i vam veure dues o tres persones treballant d’amagat al darrera d’un edifici.

Vacances forçades

I la gent què? Doncs durant aquest temps que el poble queda tancat, una part de la gent se’n va a viure en un llogarret amb uns quants edificis molt precaris, situat una mica més amunt.

També vam trobar 4 o 5 tendes en uns prats a sobre del poble, amb gent que hi viu tot aquest temps sense fer res tot esperant que puguin tornar a entrar al poble.

• 

• 

I la majoria se’n va a Pangboche, Khunde o Kathmandu, i els que poden aprofiten per fer algun viatge.

Altres normes de protecció o regulació dels cultius

Aquesta no és la única norma de protecció de cultius. Als pobles de Thame, Khunde, Khumjung i Phortse, la tradició del poble Xerpa de protegir els cultius, ja que l’agricultura aquí té moltes limitacions, es fa mitjançant una altra norma (Dee) plenament justificada i gens dràstica.

Durant els mesos d’estiu, en aquests pobles no hi pot haver bestiar ni dins ni als voltants del poble, perquè no puguin entrar en els camps i fer malbé els cultius. El bestiar es porta cap a les terres altes de les valls on tenen molts prats per pasturar.  Cada poble té el seu comitè de vigilància pel compliment de la norma, semblant al de Dingboche, i unes sancions per qui la infringeix.

En aquesta vall que puja en direcció al camp base de l’Everest, també tenen regulat quan poden començar a tallar i assecar l’herba dels camps, que servirà d’aliment pel bestiar durant l’hivern. Comencen pels de més avall, i setmana a setmana van avançant vall amunt.

És quan a Dingboche li arriba el torn de tallar l’herba (aquest any va ser l’11 de setembre) que el poble es torna a obrir i a omplir d’activitat i de vida.

I fins l’estiu que ve!

Fa dos dies que, amb el meu amic i guia, Pasang, hem tornat a Namche després d’una setmana caminant per la vall de Gokyo. Aquesta és una més de les visites que estem fent a cadascuna de les valls del Khumbu i que són com els fonaments sobre els que s’aniran construint els resultats d’aquest projecte.

Durant aquest setmana hem caminat unes 25 hores per fer 75 km, això sí amb un desnivell acumulat de més de 3.000 m. costes amunt i, és clar, 3.000 m. més cap avall, per descobrir tots els racons i raconets de la vall.

Potser us preguntareu, què té d’especial això més enllà de fer cames i gaudir del paisatge? Doncs que ha sigut una setmana de caminar sols per uns indrets on a les temporades altes, primavera i tardor, fins i tot es fan petits embussos de tanta gent que hi va. D’això digueu-ne romanticisme però ha sigut una experiència extraordinària i molt diferent de les altres vegades que havia fet trekkings per aquest país.

Quan dic sols, vull dir que no hem trobat cap turista, com en diuen aquí de la gent de fora que fan trekkings o expedicions.

En canvi sí que ens hem trobat amb molts i moltes xerpes anant amunt i avall pels camins, buscant bolets, anant o tornant del mercat de cap de setmana de Namche o pujant materials de construcció carregats a l’esquena cap a les obres que es fan durant l’estiu.

Aquesta ha sigut una experiència que, més enllà de veure llocs i paisatges espectaculars, m’ha servit per descobrir la vida que fan els xerpes d’aquesta zona en “temporada baixa”. Una vida que no els ve marcada pel ritme dels grups de trekking i les seves agències sinó que és la seva vida en un moment “tranquil” de l’any. És d’això del què us vull parlar avui.

• 

• 

Una vall sense pobles

La vall de Gokyo segueix el curs del riu Dudh Koshi fins a la seva capçalera situada al capdavall de la llarga gelera Ngozumba que arriba fins als peus del Cho Oyu (8.188 m). És una vall on no hi ha pobles habitats permanentment. Hi ha un seguit de nuclis formats per lodges, o establiments similar d’allotjament pels turistes, o bé antics assentaments on a l’estiu els xerpes hi pugen a pasturar els ramats des de sempre.

De fet, els nuclis principals entre Namche i Gokyo, fins a l’arribada del turisme, eren assentaments d’aquesta mena, els quals, per la seva situació estratègica, s’han consolidat com a llocs d’etapa pels turistes. Per això en els darrers 25 o 30 anys s’hi han construït molts lodges. Són els nuclis de Dole, Luza, Macchermo i Gokyo.

No tenen escoles ni altres serveis comunitaris ja que els seus  habitants no hi viuen tot l’any i tenen la seva casa pròpiament dita en pobles de més avall, principalment Khumjung i Khunde. Allà hi viu part de la família i sobretot els nens perquè és on hi ha l’escola. A Maccherrmo i Gokyo hi ha un parell de petits establiments d’atenció mèdica, en diuen rescue posts, patrocinats per fundacions estrangeres, oberts només a la primavera i la tardor perquè estan pensats bàsicament per donar servei als turistes.

També hi trobem nuclis més petits de lodges que s’han anat formant en altres punts del camí, com ara Mong La, Phortse Tenga o Phang, on no hi ha cap més activitat que la d’allotjament durant les temporades turístiques i per tant ni hi trobes ningú ni a l’estiu ni a l’hivern.

Un caminar tranquil com el que hem fet aquests dies, ens ha permès descobrir també una multitud de petits assentaments, sovint allunyats del camí principal, ja sigui al fons de la vall o penjats en llocs que semblen inaccessibles en els pendents que hi ha a banda i banda de la vall.

Tots ells segueixen un mateix patró. Són uns assentaments formats per molts camps d’herba, i alguns de patates, completament tancats per parets de pedra, i amb unes petites  edificacions força precàries, que els serveixen d’allotjament mentre treballen allà i per guardar-hi l’herba un cop tallada i seca, que després servirà per alimentar el bestiar a l’hivern. És a l’hivern quan baixen el bestiar i el seu aliment cap als pobles de més avall on tenen casa seva.

• 

• 

A l’estiu és temps de pluja però també és el temps de les obres de construcció

Hem vist pels camins molta gent portant materials de construcció vall amunt. Materials de moltes menes però un a destacar. La fusta. Aquí es construeix sobretot a base de pedra i fusta. La pedra ja la tenen al lloc, només l’han de trencar i donar-li la forma. Són uns picapedrers molt competents.

La fusta però l’han de portar de molt avall, d’allà on hi ha boscos i donen permís per tallar. Els tractants de fusta la porten amb helicòpter fins a Syangboche, just sobre Namche, allà la venen i d’allà es transporta, en “paquets” que fan uns 95 kg, carregats a l’esquena i a peu, fins a l’obra on s’han de fer servir. Aquí vull assenyalar que una persona que transporta una càrrega d’aquestes. està un parell de dies fins arribar a destí, li paguen 7.000 rúpies, de les quals se’n gasta la meitat en allotjament i menjar. Li queden 3.500 rúpies o sigui uns 28 € per 3 dies de feina. I quina feina!

Els lodges existents, a l’estiu fan moltes obres (tots els que vam visitar feien obres) i en fan alguns de nous. Una petita febre constructora. Amb tot i això, en plena temporada turística, es troben que falta allotjament.

Les obres les tenen molt ben organitzades perquè, si plou, puguin seguir treballant. Sota de lones hi treballen els fusters, els picapedrers i els que munten les estructures. Com que només tenen l’estiu per fer les obres no poden fer-ho d’altra manera.

• 

• 

Una vall amb dues formes de viure, que a l’estiu és una de sola

Com ja podeu intuir l’activitat enfocada al turisme, que és la majoritària en aquesta vall, i la estrictament agrícola i ramadera, en clara disminució, ens mostren dues formes de vida ben diferents. La del turisme més rendible i l’altra que ho és ben poc.

Ara a l’estiu, però, tot es activitat agrícola i ramadera i els lodges estan quasi tots tancats o fent obres. Per tant hem pogut veure el mateix en els nuclis de lodges que en els petits assentaments agrícoles. El bestiar, sobretot els iacs i les naks, pasturen pels prats mentre la gent talla, asseca i guarda l’herba per l’hivern. Com que és estiu i plou molt, quan tallen l’herba l’han d’apilotar i tapar cada dia perquè no es mulli i molts dies més d’una vegada. De dia, si veuen que no ha de ploure, l’escampen pel camp i al vespre, o si la pluja torna, un altre cop a fer pilots.

Un fet molt important a destacar, des del meu punt de vista. Des de fa un any ja han arribat en aquests indrets les primeres maquines per tallar l’herba. Són les nostres desbrossadores! Això és un petit gran pas endavant cap a una mecanització de l’agricultura que aquí sembla gairebé impossible.  Em deia un d’aquests veïns que la màquina fa la feina set vegades més depressa que fent-ho a mà. No obstant la majoria de la gent encara talla mà.

També vull destacar la gran afició a buscar bolets, per cert boníssims, que tenen aquesta gent. Com que és el moment de les pluges ara és l’època dels bolets. Se’ls mengen acabats de collir però sobretot els assequen per tenir-ne per la resta de l’any.

• 

• 

L’hivern en aquesta vall

A l’hivern les condicions climàtiques fan difícil la vida en aquestes alçades. Parlem de llocs per sobre els 4.000 m. És per això que la gran majoria dels habitants (temporals) d’aquesta vall se’n van a terres més baixes. Uns a Khumjung, d’on són la majoria dels propietaris dels lodges d’aquesta vall o a Khunde. A més molts d’ells aprofiten l’hivern i baixen a Kathmandu i, els que s’ho poden permetre, fan algun viatge. Un d’ells m’explicava un vespre vora l’estufa, content i orgullós, mentre la fèiem petar, que l’any 2012 havia fet un creuer de 18 dies pel Mediterrani, a molt bon preu! Ja ho crec, a ple hivern!

En el camí principal de pujada d’aquesta vall només vam trobar tres lodges  que tinguin obert tot l’any, dos a Machhermo i un a Gokyo i, segons diuen, els arriben alguns clients. Els altres tanquen a mig desembre i obren a mig març.

Com que la tornada la vam fer per un camí poc transitat que passa per l’altra banda de la vall, allà només vam trobar d’aquests petits assentaments agrícoles que, com us  deia abans, a l’hivern no hi viu ningú. Això és així excepte en 3 famílies que vam conèixer que sí que hi viuen tot l’any. Segons ens van dir no tenen casa enlloc més i van decidir construir-hi un lodge per aprofitar si passa algun turista i es queda a dinar o dormir (pocs, perquè estan fora de la ruta principal). Amb això poden complementar els ja minsos ingressos que fan amb l’activitat agrícola i ramadera, que és la seva activitat principal. Una vida dura, molt dura i malgrat això sempre t’acullen amb un somriure.

• 

• 

Al cap d’avall de la vall de Gokyo baixant per l’esquerra aigües avall s’arriba al que podríem considerar el quart poble més gran de la part alta del Khumbu. És el poble de Phortse. Però dels pobles del Khumbu ja en parlarem un altre dia.

Avui us he volgut explicar la nostra experiència de caminar una setmana per la muntanya, sense presses, sense gent i amb el temps per aturar-te quan et sembla, parlar amb la gent del país, escoltar els seus relats, llegendes o tragèdies  i, a estones, viure com ells ho fan, compartint taula, cuina, i perquè no, un got del seu licor, el chhang. Fent-ho sense sentir-te un turista més sinó algú que els escolta, que s’interessa per la seva vida, per les seves pràctiques religioses, per les expectatives del seu jovent o per la manca de serveis que tenen. Això només es pot fer en èpoques com ara que no tenen clients als lodges i tenen estones per poder compartir amb tu. Per cert, són uns grans conversadors, entre ells. Llàstima que la barrera de l’idioma m’ho impedeixi participar-hi!

Hem sentit a parlar molt dels residus que deixen les expedicions a l’Everest des del camp base fins el cim. Això és la part més visible i que sempre ha tingut més ressò mediàtic, però és una part molt petita del problema dels residus a les valls del Khumbu.

Parlar de residus al Khumbu és parlar de tots els residus sòlids que generen els habitants i tota la gent que visita aquesta zona cada any. I també és parlar dels residus humans, que es converteixen en una font de contaminació que va directament a glaceres i rius.

Segons el cens del 2011a les valls del Khumbu hi vivien 7.161 persones i actualment s’estima que n’hi viuen unes 8.000.

D’altra banda cada any pugen pel Khumbu entre 65 i 70.000 persones, entre expedicions, trekkings i altres formes de turisme. Aquestes xifres ja donen una idea de l’abast dels residus que es generen en aquestes valls, amb l’agreujant que aquestes persones es concentren pràcticament totes en 6 mesos, primavera i tardor, que son les temporades de bon temps.

Per explicar com s’afronta aquest problema mediambiental vull de parlar de dues iniciatives: el Sagarmatha Pollution Control Committee que data ja de 1991 i, una de més recent, el Sagarmatha Next que va néixer fa un parell d’anys.

• 

• 

El Sagarmatha Pollution Control Committee (SPCC)

A finals dels anys 80 del segle passat va començar a haver-hi preocupació pel problema dels residus en aquestes valls, i va ser a partir d’aquesta preocupació que gent local va crear una ONG local amb l’objectiu de gestionar els residus i mantenir net el Khumbu, l’SPCC (www.spcc.org.np).

De tot el treball que han fet en aquests 28 anys, en vull destacar els contenidors situats en els principals camins, els grups locals de gestió i la creació d’abocadors d’escombraries a cada poble. Pot semblar poc però pensem de quins indrets estem parlant i en quines condicions han de treballar.

Actualment està pràcticament acabada la construcció de contenidors fets de pedra en els principals camins per on passen els trekkings més populars. La major part d’aquests  contenidors, que han anat substituint uns de metàl·lics més antics, es situen en les petites zones de descans que hi ha en els principals camins i permeten separar els residus en vidre i llaunes i plàstic i paper. Aquesta darrera setmana, tot pujant i baixant per una vall, he tingut l’ocasió de conèixer un dels equips que els construeixen i veure com al baixar ja n’havien acabat un que, al pujar, estava a mig fer. En 3 dies en fan un!

• 

• 

Per a la gestió i recollida d’escombraries, en tots aquests anys han creat 23 grups de gestió amb un paper molt important del Grups de Dones i de Joves, molt actives i actius en els pobles d’aquestes valls. La recollida es fa, com no podria ser d’altra manera, a peu, recollint les escombraries porta a porta i portant-les als abocadors. D’abocadors, també he pogut veure que n’hi ha a tots el pobles i fins i tot en els petits assentaments on hi viu algú tot l’any. Un dels llocs, Lungden, on tan sols hi viuen tres famílies tot l’any i situat a 4.350 m d’alçada, tenen el seu abocador.

• 

• 

El projecte Sagarmatha Next

Sagarmatha Next (www.sagarmathanext.com) és un projecte mediambiental molt innovador que vol ser el motor de la sostenibilitat del turisme al parc nacional de Sagarmatha i que ajunta en un sol projecte Educació, Art i Entreteniment relacionats amb el medi ambient i els residus així com la gestió dels propis residus. Aquest projecte està totalment finançat per un inversor social i es desenvolupa en col·laboració amb l’SPCC i altres organitzacions compromeses amb la sostenibilitat del turisme en aquestes valls. És una aposta agosarada, que no tothom acaba d’entendre aquí, però que em sembla que es guanyarà el reconeixement de la gent local.

• 

• 

El projecte comprèn la construcció de 4 edificis, amb un total d’uns 700 m2,  300 m més amunt de Namche. Són edificis amb un disseny molt especial i construïts seguint la manera tradicional de construcció d’aquí, a base sobretot de pedra i fusta, incorporant però, entre d’altres, tècniques especials per fer-los resistents als terratrèmols, molt freqüents aquí.

Com es pot suposar, les condicions amb les que es treballa en aquest lloc, meteorològiques, d’alçada o de subministrament de materials, fan que aquesta obra sigui única.

L’edifici principal serà un centre d’interpretació molt ben equipat.

El segon edifici serà una sala d’exposicions per artistes residents o convidats i una cafeteria.

Un tercer serà el taller pels artistes residents i les creacions seran a partir de residus.

El quart edifici serà una petita botiga on vendran les obres dels artistes.

• 

• 

Tenen previst obrir al públic el proper mes d’octubre que també s’aprofitarà per fer una prova pilot de gestió de residus que em va semblar genial. És el què ells en diuen el “Carry Me Back“ bag project.

Aquí faran un triatge de les escombraries i tot allò metàl·lic o de plàstic es compactarà en petits paquets de quilo i es demanarà a tothom que faci un trekking, vingui de visita o baixi d’una expedició, que s’emporti un d’aquest paquets fins a Kathmandu.

I això que pot representar? Doncs que si la resposta de la gent és positiva, com és d’esperar, amb la quantitat de persones que visiten aquestes valls, cada any es podran transportar més de 50 tones de residus fins a Kathmandu, sense cost.

Més endavant ja explicaré com queda el conjunt d’edificis un cop acabats, com funciona la prova pilot i com es desenvolupa l’activitat artística en un indret tan especial.

Viure a les valls del Khumbu vol dir, entre moltes altres coses, que tot es fa a peu. Aquí no hi ha carreteres ni vehicles de cap mena.

A peu es va a l’escola, a veure la família, al mercat, al centre de salut (on n’hi ha), a peu es porta d’un lloc a l’altre qualsevol càrrega, sigui lleugera o pesada, o es recullen les escombraries (on ho fan) i així un llarga etcètera. Hi ha una excepció a fer-ho a peu, l’helicòpter, però a l’abast de molt poques persones en aquestes valls.

Val a dir que d’uns anys ençà, la majoria de materials pesants de construcció es pugen amb helicòpter fins a Syangboche, una mica més amunt de Namche i d’allà, llavors sí, a peu cap allà on s’hagin de fer servir.

• 

• 

Quan fem un trekking o una activitat semblant que es faci caminant, ho fem de tant en tant i per plaer. Haver-ho de fer sempre tot a peu, faci sol, plogui o faci fred, siguis jove o siguis gran, ja és un altre cantar.

Aquest dies tot pujant cap al poble de Namche, des d’on desenvoluparé aquest projecte, caminant tot sol perquè anava sol i perquè pel camí no vaig trobar quasi ningú, he tingut temps de pensar en aquest aspecte de la vida de la gent Sherpa, i no Sherpa, que viuen en aquestes valls.

Penses en la duresa de la seva vida i també en la senzillesa amb la que han de viure. Allò tan senzill de comprar com ho fem nosaltres, a la botiga, al centre comercial o per Internet, que ens permet tenir de tot amb un click, segons les nostres possibilitats i sovint coses que, si ho penséssim, veuríem que no les necessitem per res. Això tan senzill, doncs, aquí on soc ara no es pot fer.

Tot i així, aquí a Namche, al ser el centre de l’activitat turística de muntanya de la zona de l’Everest, hi ha moltes més opcions de comprar coses i trobar serveis que als altres pobles d’aquestes valls ja no les tenen.

Això em porta a explicar que aquí, com que el turisme té dues estacions molt marcades, primavera i tardor, ara a l’estiu, i suposo que a l’hivern serà igual, aquestes opcions quasi desapareixen perquè la majoria de  botigues i establiments d’hostaleria són tancats.

Ara pràcticament només hi ha gent del país, que fan una vida totalment diferent de la de les temporades turístiques. Aprofiten per descansar, fer reparacions i millores a les seves cases, cuiden l’hort si en tenen, fan vida familiar, fan festes, és a dir fan allò que no poden fer els mesos del turisme. Em sembla que es deu assemblar una mica a com és la vida en els pobles on el turisme de muntanya no hi té influència. Ja ho aniré veient quan hi vagi i us ho explicaré.  

El meu amic Pasang, que és qui m’acompanya a recórrer aquestes valls, em diu sempre que per saber com és la vida de la gent Sherpa, s’ha de sortir de Namche. Que aquí està molt occidentalitzat i té raó però aquests dies estic descobrint un Namche diferent al que coneixia de les altres vegades i, la veritat, m’ha sorprès molt.

Tornant al fil inicial de la inexistència de carreteres i vehicles, em venen al cap les discussions que hi ha en aquest país sobre si s’han de fer o no carreteres per accedir als llocs remots que ara no en tenen. Discussions que tampoc ens són alienes al nostre país.

D’una anys cap aquí el govern de Nepal està obrint carreteres en zones d’orografia força complicada i ja hi ha molts pobles on poden arribar-hi amb vehicles, motos, cotxes i petits busos. Això fa que en algunes zones molt reconegudes per fer-hi trekking, comencin a canviar els recorreguts dels trekkings tradicionals perquè ja no tenen sentit fer-los per trams de carretera. Però la majoria de la gent està contenta perquè ja no han de caminar tres dies per anar a la ciutat gran més propera. I després tres dies més per tornar.

I al Khumbu què? Doncs a la part baixa ja estan obrint una carretera que tard o d’hora sembla que arribarà fins a Lukla, que és el punt de partida de trekkings i expedicions a la zona de l’Everest, i on ara no s´hi arriba més que amb avió. Bé més aviat avionets. O a peu, és clar.

Més amunt ja no està tan clar doncs ja comença el Parc Nacional del Sagarmatha (Everest) que té una especial protecció i a més alguns llocs amb una orografia impossible.

Això vol dir que les zones altes del Khumbu estan condemnades de per vida a fer-ho tot a peu. Doncs no ho sé però de moment sembla que sí.

Això sí, contradiccions de la vida, tot a peu, sovint amb la càrrega a l’esquena, però parlant pel mòbil connectats amb el món!

La majoria de persones no nepaleses, sobretot del món occidental, quan sentim a parlar de Sherpes pensem en persones que fan de portejadors o guies de trekkings i expedicions per les muntanyes de l’Himàlaia al Nepal. Però aquesta és una visió esbiaixada i molt limitada d’un grup ètnic, el Sherpa, que és un poble d’origen tibetà, amb una història, una llengua, una cultura i unes tradicions pròpies.

En aquest post intentaré explicar-ho de manera sintetitzada i entenedora, per posar en context aquest projecte.

L’arribada dels primers Sherpes al Nepal

Els historiadors han establert, basats en la transmissió oral de la història i les llegendes, que els primers Sherpa van arribar a Nepal fa uns 500 anys, procedents del Tibet central, on hi havien arribat des de la regió de Kham situada a l’est del país, desplaçats probablement a causa de persecucions religioses. De fet la paraula Sherpa (Sharwa en la seva llengua) significa gent de l’est.

Van entrar a Nepal per les valls del Khumbu travessant l’Himàlaia per ports de muntanya de més de 5.000 m. d’alçada tot anant a la recerca del beyul (vall sagrada amagada). Inicialment es van establir majoritàriament per l’àrea coneguda avui com a districte del Solukhumbu format per les regions del Khumbu, Pharak i Shorong (Solu). També se’n van establir a les valls del Rolwaling, situades a l’oest del Khumbu.

Aquelles terres eren, en aquells moments, unes terres deshabitades, amb unes de les condicions de vida més dures de la terra. Allà hi van viure en una relativa pau i practicant el Budisme Vajrayana, que és la base de la seva cultura, tradicions i estil de vida.

Amb el pas dels segles van anar arribant diversos grups que van ser l’origen dels quatre principals clans Sherpa: Minyagpa, Thimmi, Sertawa i Chawa, a partir dels quals es van originar els més de 20 clans que hi ha en l’actualitat.

Inicialment, els primers habitants es van establir més avall del què avui és el poble de Nauche (més conegut pel nom en llengua nepalesa de Namche Bazaar) ja que en aquells temps les valls superiors eren molt fredes. Amb l’acabament de le Petita Edat de Gel, al voltant de 1850, les condicions ambientals van millorar i això els va permetre moure’s gradualment cap a cotes més altes, moviment, aquest, que continua avui dia com a conseqüència del canvi climàtic actual.

La llengua Sherpa

La llengua Sherpa pertany al grup lingüístic del Tibetà, format per més de 25 llengües i més de 200 dialectes. Hi ha la creença molt estesa que la llengua Sherpa no té escriptura però no és cert. El que si és cert és que, bàsicament és una llengua parlada ja que el coneixement de la llengua Sherpa escrita es limita sobretot als erudits religiosos i alguns estudiosos.

El fet que l’educació s’hagi fet, fins fa poc, només en Nepalès i Anglès ha tingut entre d’altres conseqüències que els “sherpaparlants” quan es comuniquen per escrit ho facin en Nepalès o Anglès.

La creixent conscienciació d’institucions i persones en la revitalització de la llengua i cultura Sherpa, ha fet sorgir en els últims anys moltes iniciatives en el camp de l’educació i l’ús de la llengua escrita, que haurien de capgirar aquesta situació.

El Khumbu i els seus habitants

La regió del Khumbu està formada pel conjunt de les valls de la conca superior del riu Dudh Kosi i els seus tres afluents Bhote Kosi i Imja Khola,  al nord de les quals hi trobem tres cims de més de 8.000 m, el Cho Oyu, el Jomolangma (Everest) i el Lhotse. El límit sud d’aquesta regió es situa en la confluència dels rius Bhote Kosi i Dudh Kosi, just a sobre del poble de Jorsale on, després de creuar el nou pont penjat que porta el nom d’Edmund Hillary, s’inicia el camí de pujada fins a Nauche, principal poble del Khumbu.

Després de les darreres reformes administratives a Nepal, aquesta zona és coneguda amb el nom de Khumbu Pasang Lhamu Rural Municipality (KPLRM). Segons les dades del cens de 2011, hi viuen 8.989 persones de les quals 5.628 (un 62,62%) són Sherpes, la qual cosa representa que aquesta zona és on hi ha actualment la major població Sherpa, en termes relatius, de tot el món.

Per això, és aquí on vaig decidir desenvolupar el meu projecte, per conèixer millor com és la seva vida quotidiana en ple segle XXI.

Malgrat les moltes gestions fetes amb les autoritats nepaleses i dels molts suports obtinguts per part de la comunitat Sherpa, el Ministeri responsable del turisme a Nepal i del Consolat Nepalès a Barcelona, finalment no vaig aconseguir el permís especial per poder estar un any sencer a Namche (3.440 m.) per fer el cicle complet d’una any natural vivint amb la comunitat Sherpa de les valls del Khumbu.

Això m’ha obligat a replantejar el projecte i dividir-lo en dues etapes de 5 mesos, que és el màxim de temps que les autoritats d’immigració del país concedeixen per aquest tipus d’estades, dins d’un mateix any natural.

Per aquest motiu faré una estada de 5 mesos de finals de juliol a finals de desembre de 2019 i 5 mesos més primers de febrer a primers de juliol de 2020. Aquest calendari implica perdre’m dos mesos de la vida a les valls del Khumbu, un al mig de l’hivern i l’altre al mig de l’estiu en plena temporada de les pluges del monsó. És una llàstima ja que precisament són dues èpoques de l’any en que la vida a aquelles alçades és més dura, pel fred a l’hivern i les pluges a l’estiu.

Espero. no obstant, poder establir els lligams personals necessaris amb la gent del país, per recollir la informació de la seva vida diària d’aquests dos mesos “per delegació”.