Fa dos dies que, amb el meu amic i guia, Pasang, hem tornat a Namche després d’una setmana caminant per la vall de Gokyo. Aquesta és una més de les visites que estem fent a cadascuna de les valls del Khumbu i que són com els fonaments sobre els que s’aniran construint els resultats d’aquest projecte.
Durant aquest setmana hem caminat unes 25 hores per fer 75 km, això sí amb un desnivell acumulat de més de 3.000 m. costes amunt i, és clar, 3.000 m. més cap avall, per descobrir tots els racons i raconets de la vall.
Potser us preguntareu, què té d’especial això més enllà de fer cames i gaudir del paisatge? Doncs que ha sigut una setmana de caminar sols per uns indrets on a les temporades altes, primavera i tardor, fins i tot es fan petits embussos de tanta gent que hi va. D’això digueu-ne romanticisme però ha sigut una experiència extraordinària i molt diferent de les altres vegades que havia fet trekkings per aquest país.
Quan dic sols, vull dir que no hem trobat cap turista, com en diuen aquí de la gent de fora que fan trekkings o expedicions.
En canvi sí que ens hem trobat amb molts i moltes xerpes anant amunt i avall pels camins, buscant bolets, anant o tornant del mercat de cap de setmana de Namche o pujant materials de construcció carregats a l’esquena cap a les obres que es fan durant l’estiu.
Aquesta ha sigut una experiència que, més enllà de veure llocs i paisatges espectaculars, m’ha servit per descobrir la vida que fan els xerpes d’aquesta zona en “temporada baixa”. Una vida que no els ve marcada pel ritme dels grups de trekking i les seves agències sinó que és la seva vida en un moment “tranquil” de l’any. És d’això del què us vull parlar avui.
Bestiar pasturant a Dole 
Camps d’herba tallada a Dole
Una vall sense pobles
La vall de Gokyo segueix el curs del riu Dudh Koshi fins a la seva capçalera situada al capdavall de la llarga gelera Ngozumba que arriba fins als peus del Cho Oyu (8.188 m). És una vall on no hi ha pobles habitats permanentment. Hi ha un seguit de nuclis formats per lodges, o establiments similar d’allotjament pels turistes, o bé antics assentaments on a l’estiu els xerpes hi pugen a pasturar els ramats des de sempre.
De fet, els nuclis principals entre Namche i Gokyo, fins a l’arribada del turisme, eren assentaments d’aquesta mena, els quals, per la seva situació estratègica, s’han consolidat com a llocs d’etapa pels turistes. Per això en els darrers 25 o 30 anys s’hi han construït molts lodges. Són els nuclis de Dole, Luza, Macchermo i Gokyo.
No tenen escoles ni altres serveis comunitaris ja que els seus habitants no hi viuen tot l’any i tenen la seva casa pròpiament dita en pobles de més avall, principalment Khumjung i Khunde. Allà hi viu part de la família i sobretot els nens perquè és on hi ha l’escola. A Maccherrmo i Gokyo hi ha un parell de petits establiments d’atenció mèdica, en diuen rescue posts, patrocinats per fundacions estrangeres, oberts només a la primavera i la tardor perquè estan pensats bàsicament per donar servei als turistes.
També hi trobem nuclis més petits de lodges que s’han anat formant en altres punts del camí, com ara Mong La, Phortse Tenga o Phang, on no hi ha cap més activitat que la d’allotjament durant les temporades turístiques i per tant ni hi trobes ningú ni a l’estiu ni a l’hivern.
Un caminar tranquil com el que hem fet aquests dies, ens ha permès descobrir també una multitud de petits assentaments, sovint allunyats del camí principal, ja sigui al fons de la vall o penjats en llocs que semblen inaccessibles en els pendents que hi ha a banda i banda de la vall.
Tots ells segueixen un mateix patró. Són uns assentaments formats per molts camps d’herba, i alguns de patates, completament tancats per parets de pedra, i amb unes petites edificacions força precàries, que els serveixen d’allotjament mentre treballen allà i per guardar-hi l’herba un cop tallada i seca, que després servirà per alimentar el bestiar a l’hivern. És a l’hivern quan baixen el bestiar i el seu aliment cap als pobles de més avall on tenen casa seva.
Machhermo (4.400 m) 
Petit assentament de Karnasa (4.300 m)
A l’estiu és temps de pluja però també és el temps de les obres de construcció
Hem vist pels camins molta gent portant materials de construcció vall amunt. Materials de moltes menes però un a destacar. La fusta. Aquí es construeix sobretot a base de pedra i fusta. La pedra ja la tenen al lloc, només l’han de trencar i donar-li la forma. Són uns picapedrers molt competents.
La fusta però l’han de portar de molt avall, d’allà on hi ha boscos i donen permís per tallar. Els tractants de fusta la porten amb helicòpter fins a Syangboche, just sobre Namche, allà la venen i d’allà es transporta, en “paquets” que fan uns 95 kg, carregats a l’esquena i a peu, fins a l’obra on s’han de fer servir. Aquí vull assenyalar que una persona que transporta una càrrega d’aquestes. està un parell de dies fins arribar a destí, li paguen 7.000 rúpies, de les quals se’n gasta la meitat en allotjament i menjar. Li queden 3.500 rúpies o sigui uns 28 € per 3 dies de feina. I quina feina!
Els lodges existents, a l’estiu fan moltes obres (tots els que vam visitar feien obres) i en fan alguns de nous. Una petita febre constructora. Amb tot i això, en plena temporada turística, es troben que falta allotjament.
Les obres les tenen molt ben organitzades perquè, si plou, puguin seguir treballant. Sota de lones hi treballen els fusters, els picapedrers i els que munten les estructures. Com que només tenen l’estiu per fer les obres no poden fer-ho d’altra manera.
Descans durant el transport de fusta 
Ampliació d’un lodge a Machhermo
Una vall amb dues formes de viure, que a l’estiu és una de sola
Com ja podeu intuir l’activitat enfocada al turisme, que és la majoritària en aquesta vall, i la estrictament agrícola i ramadera, en clara disminució, ens mostren dues formes de vida ben diferents. La del turisme més rendible i l’altra que ho és ben poc.
Ara a l’estiu, però, tot es activitat agrícola i ramadera i els lodges estan quasi tots tancats o fent obres. Per tant hem pogut veure el mateix en els nuclis de lodges que en els petits assentaments agrícoles. El bestiar, sobretot els iacs i les naks, pasturen pels prats mentre la gent talla, asseca i guarda l’herba per l’hivern. Com que és estiu i plou molt, quan tallen l’herba l’han d’apilotar i tapar cada dia perquè no es mulli i molts dies més d’una vegada. De dia, si veuen que no ha de ploure, l’escampen pel camp i al vespre, o si la pluja torna, un altre cop a fer pilots.
Un fet molt important a destacar, des del meu punt de vista. Des de fa un any ja han arribat en aquests indrets les primeres maquines per tallar l’herba. Són les nostres desbrossadores! Això és un petit gran pas endavant cap a una mecanització de l’agricultura que aquí sembla gairebé impossible. Em deia un d’aquests veïns que la màquina fa la feina set vegades més depressa que fent-ho a mà. No obstant la majoria de la gent encara talla mà.
També vull destacar la gran afició a buscar bolets, per cert boníssims, que tenen aquesta gent. Com que és el moment de les pluges ara és l’època dels bolets. Se’ls mengen acabats de collir però sobretot els assequen per tenir-ne per la resta de l’any.
Tallant l’herba amb màquina 
Però també a mà, encara
L’hivern en aquesta vall
A l’hivern les condicions climàtiques fan difícil la vida en aquestes alçades. Parlem de llocs per sobre els 4.000 m. És per això que la gran majoria dels habitants (temporals) d’aquesta vall se’n van a terres més baixes. Uns a Khumjung, d’on són la majoria dels propietaris dels lodges d’aquesta vall o a Khunde. A més molts d’ells aprofiten l’hivern i baixen a Kathmandu i, els que s’ho poden permetre, fan algun viatge. Un d’ells m’explicava un vespre vora l’estufa, content i orgullós, mentre la fèiem petar, que l’any 2012 havia fet un creuer de 18 dies pel Mediterrani, a molt bon preu! Ja ho crec, a ple hivern!
En el camí principal de pujada d’aquesta vall només vam trobar tres lodges que tinguin obert tot l’any, dos a Machhermo i un a Gokyo i, segons diuen, els arriben alguns clients. Els altres tanquen a mig desembre i obren a mig març.
Com que la tornada la vam fer per un camí poc transitat que passa per l’altra banda de la vall, allà només vam trobar d’aquests petits assentaments agrícoles que, com us deia abans, a l’hivern no hi viu ningú. Això és així excepte en 3 famílies que vam conèixer que sí que hi viuen tot l’any. Segons ens van dir no tenen casa enlloc més i van decidir construir-hi un lodge per aprofitar si passa algun turista i es queda a dinar o dormir (pocs, perquè estan fora de la ruta principal). Amb això poden complementar els ja minsos ingressos que fan amb l’activitat agrícola i ramadera, que és la seva activitat principal. Una vida dura, molt dura i malgrat això sempre t’acullen amb un somriure.
Munyint una nak a Gokyo (4.780 m) 
Dona treballant la terra amb un bressol a l’esquena, a Thare (4.400 m)
Al cap d’avall de la vall de Gokyo baixant per l’esquerra aigües avall s’arriba al que podríem considerar el quart poble més gran de la part alta del Khumbu. És el poble de Phortse. Però dels pobles del Khumbu ja en parlarem un altre dia.
Avui us he volgut explicar la nostra experiència de caminar una setmana per la muntanya, sense presses, sense gent i amb el temps per aturar-te quan et sembla, parlar amb la gent del país, escoltar els seus relats, llegendes o tragèdies i, a estones, viure com ells ho fan, compartint taula, cuina, i perquè no, un got del seu licor, el chhang. Fent-ho sense sentir-te un turista més sinó algú que els escolta, que s’interessa per la seva vida, per les seves pràctiques religioses, per les expectatives del seu jovent o per la manca de serveis que tenen. Això només es pot fer en èpoques com ara que no tenen clients als lodges i tenen estones per poder compartir amb tu. Per cert, són uns grans conversadors, entre ells. Llàstima que la barrera de l’idioma m’ho impedeixi participar-hi!
Gràcies Ramon per fer-nos compartir la teva experiència en un món tan desconegut per nosaltres.