SEMPRE A PEU

Viure a les valls del Khumbu vol dir, entre moltes altres coses, que tot es fa a peu. Aquí no hi ha carreteres ni vehicles de cap mena.

A peu es va a l’escola, a veure la família, al mercat, al centre de salut (on n’hi ha), a peu es porta d’un lloc a l’altre qualsevol càrrega, sigui lleugera o pesada, o es recullen les escombraries (on ho fan) i així un llarga etcètera. Hi ha una excepció a fer-ho a peu, l’helicòpter, però a l’abast de molt poques persones en aquestes valls.

Val a dir que d’uns anys ençà, la majoria de materials pesants de construcció es pugen amb helicòpter fins a Syangboche, una mica més amunt de Namche i d’allà, llavors sí, a peu cap allà on s’hagin de fer servir.

Quan fem un trekking o una activitat semblant que es faci caminant, ho fem de tant en tant i per plaer. Haver-ho de fer sempre tot a peu, faci sol, plogui o faci fred, siguis jove o siguis gran, ja és un altre cantar.

Aquest dies tot pujant cap al poble de Namche, des d’on desenvoluparé aquest projecte, caminant tot sol perquè anava sol i perquè pel camí no vaig trobar quasi ningú, he tingut temps de pensar en aquest aspecte de la vida de la gent Sherpa, i no Sherpa, que viuen en aquestes valls.

Penses en la duresa de la seva vida i també en la senzillesa amb la que han de viure. Allò tan senzill de comprar com ho fem nosaltres, a la botiga, al centre comercial o per Internet, que ens permet tenir de tot amb un click, segons les nostres possibilitats i sovint coses que, si ho penséssim, veuríem que no les necessitem per res. Això tan senzill, doncs, aquí on soc ara no es pot fer.

Tot i així, aquí a Namche, al ser el centre de l’activitat turística de muntanya de la zona de l’Everest, hi ha moltes més opcions de comprar coses i trobar serveis que als altres pobles d’aquestes valls ja no les tenen.

Això em porta a explicar que aquí, com que el turisme té dues estacions molt marcades, primavera i tardor, ara a l’estiu, i suposo que a l’hivern serà igual, aquestes opcions quasi desapareixen perquè la majoria de  botigues i establiments d’hostaleria són tancats.

Ara pràcticament només hi ha gent del país, que fan una vida totalment diferent de la de les temporades turístiques. Aprofiten per descansar, fer reparacions i millores a les seves cases, cuiden l’hort si en tenen, fan vida familiar, fan festes, és a dir fan allò que no poden fer els mesos del turisme. Em sembla que es deu assemblar una mica a com és la vida en els pobles on el turisme de muntanya no hi té influència. Ja ho aniré veient quan hi vagi i us ho explicaré.  

El meu amic Pasang, que és qui m’acompanya a recórrer aquestes valls, em diu sempre que per saber com és la vida de la gent Sherpa, s’ha de sortir de Namche. Que aquí està molt occidentalitzat i té raó però aquests dies estic descobrint un Namche diferent al que coneixia de les altres vegades i, la veritat, m’ha sorprès molt.

Tornant al fil inicial de la inexistència de carreteres i vehicles, em venen al cap les discussions que hi ha en aquest país sobre si s’han de fer o no carreteres per accedir als llocs remots que ara no en tenen. Discussions que tampoc ens són alienes al nostre país.

D’una anys cap aquí el govern de Nepal està obrint carreteres en zones d’orografia força complicada i ja hi ha molts pobles on poden arribar-hi amb vehicles, motos, cotxes i petits busos. Això fa que en algunes zones molt reconegudes per fer-hi trekking, comencin a canviar els recorreguts dels trekkings tradicionals perquè ja no tenen sentit fer-los per trams de carretera. Però la majoria de la gent està contenta perquè ja no han de caminar tres dies per anar a la ciutat gran més propera. I després tres dies més per tornar.

I al Khumbu què? Doncs a la part baixa ja estan obrint una carretera que tard o d’hora sembla que arribarà fins a Lukla, que és el punt de partida de trekkings i expedicions a la zona de l’Everest, i on ara no s´hi arriba més que amb avió. Bé més aviat avionets. O a peu, és clar.

Més amunt ja no està tan clar doncs ja comença el Parc Nacional del Sagarmatha (Everest) que té una especial protecció i a més alguns llocs amb una orografia impossible.

Això vol dir que les zones altes del Khumbu estan condemnades de per vida a fer-ho tot a peu. Doncs no ho sé però de moment sembla que sí.

Això sí, contradiccions de la vida, tot a peu, sovint amb la càrrega a l’esquena, però parlant pel mòbil connectats amb el món!

2 Replies to “SEMPRE A PEU”

  1. Dani Bosch

    Molt bona reflexió Ramon, obrir carreteres facilita la mobilitat dels locals i malmet valls i paratges naturals. Bon camí.

    Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *