EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ XERPA AL KHUMBU

Descripció del territori

Els Xerpes van arribar a aquestes valls fa poc més de 500 anys procedents de l’est del Tibet, en diverses onades migratòries entre els segles XVI i XVIII, i es van establir en el que avui es coneix com el districte de Solukhumbu format, de nord a sud, per les zones de Khumbu, Pharak i Shorong (Solu en nepalès).

La darrera Constitució de Nepal aprovada el 2015 va establir una nova organització administrativa amb províncies, districtes i municipalitats. Com a conseqüència d’això es va crear la Khumbu Pasang Lhamu Rural Municipality (KPLRM)que comprèn les zones del Khumbu, Pharak i la part nord de Shorong des del poble de Kharikhola fins a sota Lukla. Aquest territori és on desenvolupo el meu projecte.

El nom d’aquesta municipalitat honora a Pasang Lhamu Sherpa, la primera dona xerpa i nepalesa que va pujar l’Everest. Va ser el 22 d’abril de 1993 i al baixar, ella i el seu marit van morir quan tot just eren al cim sud de l’Everest a causa del mal temps que es va girar de manera sobtada.

Mapa de les zones de la KPLRM i la seva situació al districte de Solukhumbu i al Nepal

La evolució de la població Xerpa

Segons l’antropòloga americana Sherry Ortner, els primers xerpes van arribar al Khumbu l’any 1533 i vint anys després, el 1553, ja s’estenien fins a la zona de Shorong situada més al sud i a menys altitud que el Khumbu. Van viure amb total independència i tranquil·litat durant gairebé dos segles fins que el 1717 van ser sotmesos per una dinastia hindú i el 1772 pel regne Gorkha, al qual van haver de començar a pagar tributs. Tret d’aquesta qüestió, gens menor per suposat, van continuar gaudint d’un alt nivell d’autonomia ja que ningú s’acostava a zones tan remotes i de difícil accés.

Això va ser així fins els anys 1960 en que, a causa de les tensions polítiques entre els dos estats veïns, la Xina i l’Índia, el govern nepalès va començar a obrir-hi oficines governamentals i a situar-hi destacaments de policia i de militars. Això, i la declaració de parc nacional el 1976 gestionat inicialment per funcionaris no xerpes, va suposar la pèrdua de la capacitat de gestionar-se ells mateixos els seus interessos.

Malgrat les poques dades disponibles, se sap que només a la zona del Khumbu, l’any 1836, hi havia 169 llars i el 1957 ja n’hi havia 596. Ja amb dades de censos moderns, sabem que el 1991 les llars s’havien incrementat fins a 830 i segons el darrer cens disponible (2011) se’n van comptabilitzar 1.031. 

Segons aquest darrer cens en el conjunt de les tres zones de la KPLRM, l’any 2011 hi havia un total de 2.433 llars, la qual cosa ens indica que gairebé la mitat de les llars d’aquest territori estaven situades a la zona del Khumbu, és a dir a Namche i als pobles de més amunt.

Pel què fa al nombre d’habitants, en el conjunt de la KPLRM, l’any 2001 hi vivien 8.243 persones i l’any 2011, 8.969 de les quals només 5.212 (el 58%) eren de l’ètnia Xerpa. Aquestes xifres ens mostren el canvi en la composició de la societat d’aquesta territori que en poc més de 60 anys ha passat de ser 100% Xerpa a un 58% de mitjana.  Si ho mirem per zones veiem que la proporció de població Xerpa augmenta de sud a nord i amb l’alçada de les zones, un 40% a la zona de Shorong (Solu), un 52% a Pharak i la més alta al Khumbu, un 74%.

Això s’ha produït per dos factors. Un és l’arribada de persones d’altres ètnies, algunes destinades a la zona pel govern del país (funcionaris, policies i militars)  i la majoria atretes per les oportunitats de feina que ofereix l’activitat turística.

L’altre factor és l’emigració de xerpes cap a Kathmandu o a l’estranger que, en tan sols 10 anys (2001-2011), ha fet disminuir la població Xerpa en 500 persones (un 10%). Aquesta tendència va en augment per dues causes. La primera és que a mida que millora el nivell econòmic de les famílies aquestes decideixen establir-se a Kathmandu o a l’estranger o bé hi envien els fills a estudiar ja des de petits. La segona causa és que l’increment del nombre d’escoles i d’alumnes i el convenciment de pares i mares que l’educació dels fills és la millor garantia que puguin tenir una vida millor que la seva, fa que cada vegada hi hagi més noies i nois que segueixen els estudis a Kathmandu. En ambdós casos, un cop acabats els estudis molt pocs tornen al lloc d’origen.

Aquest fet pot semblar una contradicció, o potser ho és, ja que l’increment i millora de la formació en aquestes valls, fet indubtablement positiu, alhora provoca que el jovent més ben preparat s’acabi establint fora del territori que els ha vist néixer.      

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *